Fent camí

A hores d'ara de la història suposo que ja ho tenim clar que els partits no ens duran la independència. La gent vam fer el que vam poder al llarg de més d'una dècada. El més important va ser conscienciar-nos de què, finalment, veiem que l'únic camí per millorar les condicions de vida del nostre país, protegir la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i les nostres llibertats era essent independent d'un estat i uns col·lectius que han donat a bastament proves que no ens estimen. No ens estimen per què som diferents, parlem una altra llengua, mantenim uns altres costums i hàbits, però, i sobretot, per què volem mantenir una identitat pròpia. Més de tres-cents anys d'anorreament, menyspreu, repressió o pura i simple dominació no han estat prou per canviar-nos. Quan, a sobre, hem declarat que no volem dependre de les seves lleis i costums, que tenim una altra manera d'entendre els nostres drets, que no són més que els consagrats drets humans, la poca estima que ens tenien ha esdevingut odi simple.

Els canvis polítics succeïts en el que portem de segle XXI, per no mirar massa enrere, no han canviat les actituds, els sentiments ni els comportaments dels quals componen el nucli de l'estat espanyol. Dretes o esquerres, rics o pobres, joves o grans, no entenen, no es plantegen que els catalans vulguem una altra manera de relacionar-nos amb el nostre entorn.

A banda podem deixar el tema dels diners. La balança fiscal està inclinada pel pes que en un dels platets exerceix l'espasa de la conquesta antiga, les lleis (seves) actuals i un peculiar sentit de la justícia distributiva dels cabals.

Bé, doncs, ara que ha quedat evident que, després dels esforços de la gent i deixant la iniciativa als polítics, els partits no ens duran la independència. No als que entenem la independència en general i la de Catalunya de l'estat espanyol no com un fi, sinó com a un instrument per la llibertat, la justícia, la convivència i el benestar dels que viuen i treballen a Catalunya.

És hora de reprendre la tasca. Si els partits no ho fan, ho hem de fer nosaltres. L'experiència dels darrers anys ens ensenya que l'únic que mou l'estat espanyol és la mobilització popular als carrers: el referèndum de l'1-O i, encara més, l'aturada general de país del 3 d'octubre de 2017. Fins i tot el cap de l'estat, no ell solet, sinó els que donen suport a la seva més que dubtosa legitimitat, es va permetre renyar-nos amb una manca absoluta de comprensió de la realitat. Aquells dos dies vam, com es diu col·loquialment, partir peres amb l'estat. El que vingués després és història coneguda.

Les eleccions municipals del passat diumenge han tingut uns resultats oberts a la interpretació. Un fet concret i reconegut és que molts electors independentistes, avorrits dels partits, es va quedar a casa. El que diuen que han guanyat a l'estat tenen una representació molt minoritària a Catalunya. Els que diuen que han guanyat a Catalunya només tenen representació als municipis populosos. Dels 947 municipis de Catalunya, tot i la natural desmobilització, cansament i desconfiança en els partits polítics, més d'un 80% tenen alcaldes independentistes. Clar que la demografia és la que és i el nucli poblacional està entorn del Cap i Casal. Però el país té un altre color.

Som-hi doncs. En cinquanta dies hi ha una altra contesa electoral. Una altra oportunitat de mostrar la nostra voluntat. No penseu en qui governarà a Madrid. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència per l'experiència que tenim de governs dels dos partits minoritaris. Les petites diferències s'han mogut entre el menyspreu d'uns que no tenen res a pelar aquí i l'enganyifa dels que ara governen i creuen que podrien governar a Catalunya algun dia, esperem que llunyà o mai.

Si no hi ha més remei, votareu. Però només als que defensin la independència sense componendes.

Mentrestant continuarem armant-nos de valor, de la força de les paraules i de l'ocupació dels espais, físics i intel·lectuals, fent camí cap a un únic objectiu: les nostres llibertats.