Només sé que no sé res

«Només sé que no sé res». Aquesta frase, de Sòcrates, va suposar un camí per arribar a la veritat, a través de la dialèctica amb la qual, a partir d'una idea inicial, s'esdevenen una sèrie d'analogies per arribar a unes conclusions en forma de veritat.

La veritat socràtica no era única, ja que s'esdevé a partir del debat, i a partir d'ell, composta des de diferents perspectives.

Aquest mètode va combatre el sofisme, que, en la mesura en què sostenien posicions relativistes i escèptiques, no perseguien la consecució de la veritat, sinó que dirigien els seus ensenyaments cap a la consecució de l'èxit. Per això desenvolupaven tècniques de retòrica que tendien més cap al convenciment dels altres que cap a la veritat.

El debat i el diàleg han de ser les eines pel progrés social, també pel de l'independentisme, ja que no ha de tenir una sola visió per arribar a bon port, ens necessitem tots i totes.

Això topa amb un corrent que amb un discurs parcial pretén marcar el camí cap a la independència amb una única idea: l'abstenció. Aquesta idea que pot semblar reduccionista, de fet ho és, està tenint un important seguidisme en diferents mitjans i xarxes.

Un país on hem enaltit les paperetes i les urnes, que la gran Carme Forcadell clamava «president posi les urnes», on vam sortir al carrer cridant «volem votar!», no es pot permetre deixar-se portar per visions reduccionistes i de postveritat que si afavoreixen a algú és als partits d'ultradreta i extrema dreta, residuals quan els catalans i catalanes anem a votar de forma nombrosa, i, en canvi, perjudiquen la causa independentista en general. Sempre m'he declarat socràtic. Sempre he pensat que l'anàlisi acurada, el debat ric i les idees ens portaran a la llibertat, no els discursos retòrics, buits miraculosos que imposen una veritat radical.