Una presa de pèl

Fa uns dies, en arribar a casa, després d'haver anat a fer una xerrada sobre l'excel·lència d'adoptar un mixo/a dels que acullen a les associacions protectores de gats, on els interessats en poden trobar de totes les races i colors, vaig escoltar unes riallades que venien de la biblioteca que comparteixo amb Mixeta, Boni i Kedi, o més aviat elles comparteixen amb mi. Encuriosit vaig anar a veure què passava i els vaig preguntar: «Què és això que us fa riure a cor que vols?». Mixeta, que tenia un gros volum entre les potetes, va respondre, tota seriosa: «Pensàvem amb vosaltres els humans i de com sempre us han pres el pèl... i el que us el prendran» «Ves quina gràcia! I, a propòsit, què els hi estaves llegint a aquest parell?». «Un episodi del temps de la Revolució Francesa, poc després de la caiguda d'en Robespierre». «I això us feia riure? Fou un esdeveniment cabdal a la història de la humanitat!» «Si tu ho dius... Però no em negaràs que tot allò de la Liberté, Egalité i Fraternité va acabar en una estafa descomunal... I si en tens algun dubte, escolta el que els hi estava llegint. És una conversa entre el Senyor de Lamort i el Senyor de Talleyrand, sí aquell que va ser bisbe i ho va deixar per ser ministre en temps del Terror, del Directori, de Napoleó, de Lluís XVIII, de Carles X i de Lluís Felip d'Orleans. Sort que es va morir el 1838, que si no encara ho seria amb en Macron, prèvia traïció al seu amo precedent com sempre, és clar. Escolta, escolta... «El Directori, en el qual tothom hi havia posat grans esperances, va decebre tothom perquè els afers de França va ser confiat a una colla d'ineptes i d'aprofitats. Com que les coses anaven de mal borràs, en Lamort i en Talleyrand s'aplegaren per tal de cercar una solució. En Lamort fou el primer en agafar la paraula i digué:

–Amic Talleyrand, això no pot seguir així. L'economia no rutlla, uns quants eixelebrats volen acabar amb els rics, hi ha qui diu que la propietat és un crim i en Barràs, que és un noi guapo, no sap redreçar la situació. Tothom es malfia del Directori i això pot acabar malament.

–I què proposeu, estimat Lamort?

–Veureu, cal cercar un home diguem-ne providencial, que restauri l'ordre, que doni confiança als rics i que sàpiga manejar el poble.

-Esteu parlant d'un dictador?

-Digueu-li com vulgueu: primer cónsul o emperador fins i tot. El nom és el de menys, ja en trobarem un que se li escaigui. El que sí que cal és que tingui el suport de l'exèrcit.

–Heu pensat en algú, benvolgut Lamort?.

–Un general amb prestigi és n'Auguereau...

–Ui, no... És un garrepa que ens buidaria la caixa. I què me'n dieu de Saint-Cyr?

–És un bon militar, però és molt ponderat, equànime i dialogant... No serveix. I en Moreau?

–Aquest sí que no! És honrat.

–I d'en Jouvert?

–Encara menys! És més honrat que Moreau.

–I qui ens queda, estimat Talleyrand?

–Doncs, aquest jove general Bonaparte... És un ambiciós i un perfecte comediant. A més, té una facilitat de paraula! Fa uns discursos arrabassadors!

–Napoleó Bonaparte... Pot servir! Si deixem que faci la seva, arrossegarà rere seu l'Exèrcit i engaliparà al poble amb idees com la «Grandeur» o la «Gloire». Teniu raó, Talleyrand, aquest és el nostre home!

–Penso que sí... Deixem que faci la seva mentre pugui, malgrat que ens porti a la guerra amb mig món. De tant en tant, per tranquil·litzar el personal, el convencerem perquè organitzi un plebiscit o un referèndum sobre qualsevol cosa... Una constitució, per exemple. Així tindrà uns quants anys entretinguda la parròquia i nosaltres podrem continuar remenant les cireres sota mà... Després, ja veurem!».

Mixeta va tancar el llibre amb solemnitat i, acariciant-se graciosament els seus bigotis, em digué: «Què? No et fa riure això? L'home providencial va deixar França feta un nyap, pitjor que estava amb en Lluís XVI. Aquest Napoleó, com un Juli Cèsar o un Alexandre el Gran, fou un populista (Sí, això no és un invent d'ara) i, com va dir un dels seus generals, «ens va satisfer la vanitat: havíem participat en victòries esclatants, havíem vist món...; però, què voleu que us digui, em sembla que ens va prendre el pèl!».

I un servidor va restar estorat.