Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Un dels fets més nous en la política dels darrers mesos, tant a casa nostra, com a la resta d'Europa, és l'avanç de l'extrema dreta que, a més, ha passat a tenir parcel·les de poder, impensables només fa uns anys. El tema ha comportat el «rebuig» de gran part del mapa partidista que s'ha oposat a aquest avanç de responsabilitat per part de l'esmentada opció política.

Certament, el tema és més transcendent del que es pot imaginar, perquè segur que les conseqüències seran difícils d'assumir, per un part de la ciutadania que veu el tema com inassumible des de les seves posicions ideològiques, però que ha d'acceptar des d'una visió democràtica, li agradi o no.

Malgrat tot, no crec que el debat real es pugui limitar, exclusivament, al desacord, suposadament majoritari, de la gent, sinó que hauria d'anar més enllà, cosa que sembla no es vol assumir per una classe política establerta en les «seves veritats» i que no accepta opinions contràries als seus plantejaments; si a més són extremes respecte del seu marc ideològic assentat des de fa molt de temps.

Crec que el lògic seria valorar el «perquè» s'ha produït l'increment de suports electorals a aquest posicionament, i és aquí on ningú sembla que vulgui esmerçar cap esforç, encara que el creixement de «vots» seguirà a l'alça per aquests «discursos», que poden agradar o rebutjar, però que hi són, i sembla que han vingut per quedar-se, segons tots els indicis.

Continuar en la línia de «condemnar» els missatges, desqualificar, pel fet en si mateix, o buscar enfrontaments davant el desacord, no hauria de ser l'única línia d'actuació, i bo seria que, com col·lectiu democràtic, féssim l'esforç per aprofundir en les contradiccions que són les que porten el suport per aquest plantejament davant una realitat que massa vegades costa de comprendre.

Sembla que ens oblidem de la pujada de l'abstenció, els discursos diferenciats i canviants, depenent si s'és al govern o a l'oposició, o fins i tot, la desaparició, quan convé, dels compromisos ideològics si això garanteix sous, prebendes, o confirmar el poder al preu que faci falta. Exemples recents on el que es parla en campanya després, es contradiu, sense cap rubor, en una realitat que s'ha normalitzat, i massa cops s'ha blanquejat per mitjans de comunicació agraïts, o per uns opinadors que poc tenen d'objectius.

Segurament el fàcil és quedar-nos en el referent del «pèndol» per explicar el succeït, sense anar més enllà, com una excusa dialèctica, que permet justificat la situació, com un problema cíclic; no estaria de més buscar altres raonaments objectius, com els que esmentats i, inclús, fixar fórmules que no permetin el «mercadeig de càrrecs” viscut les darreres setmanes, on sembla que tot estava a la venda, especialment «les idees» que es deixaven de costat o es canviaven per les que convenien en cada moment, en una dinàmica desenfrenada d'incoherència compartida per la gran majoria de les opcions polítiques «clàssiques».

Sens dubte, ens hem acostumat al fet que tot es limita a una manera de parlar que pot justificar qualsevol actuació, això sí, buscant arguments de tota mena per consolidar decisions impossibles i absolutament contràries al «predicat» en el seu moment.

Continuar pel camí vigent, crec que constitueix un perill per la mateixa manera de viure en llibertat, i ens abocarà, més aviat que tard, a un model, on el «correcte políticament» deixarà pas a majories insospitades, que suposaran l'arribada de nous conceptes, massa vegades impossibles, però reals. El sentit comú, cada cop més oblidat per tots els actors, suposa un risc més evident i la seva desaparició, per les raons que sigui, ens pot posicionar en un marc de convivència, on els perills de ruptures, avui superades, tornin a la primera línia del debat, amb el que això comportarà de trencadissa social i negativitat compartida, amb conseqüències inimaginables.

Crec que és el moment de regular, de manera urgent, que «el vot» no pot ser manipulat i que s'ha de prohibir legalment determinats moviments fora del seny que seria desitjable. Perdre o guanyar eleccions és una normalitat que suposa la vida democràtica, i que no es pot manipular d'acord amb res.

tracking