Recordant el mestre Mompou

L'altre dia, en arribar a casa, després de visitar una d'aquestes institucions que es dediquen a acollir gats i gossos abandonats... Bé, abans de seguir, recomanaria a l'amable lector/a que alguna vegada es deixin caure per algun d'aquests indrets i, si volen, adoptin algun mixo/a. Serà posar un toc d'estabilitat a la seva existència.

Anava a dir-los abans que vaig sorprendre una discussió entre Mixeta i les seves companyes sobre si els humans som animals racionals o no, atesa la nostra conducta envers el planeta i els éssers vivents que hi habiten. Quan vaig entrar a la biblioteca que és l'indret que comparteixo amb elles (o més aviat elles comparteixen amb mi), la Boni es va alçar i va sentenciar: «I us ho demostraré amb una història que em va explicar la meva rebesàvia. Eren els temps de la postguerra i es va produir durant els exàmens de final de curs en una escola d'un poble que no vull recordar i als que, a més dels pares i familiars dels alumnes, las «fuerzas vivas» de la localitat, que en el cas que ens ocupa, eren l'alcalde, el rector i el sergent de la Guàrdia Civil. En el decurs d'aquella sessió l'hi va tocar el torn a un xicotet que, després de posar la mà a la bossa, va treure en paperet on hi havia escrita la pregunta de l'examen que no era altra que aquesta: «Regne animal. Els éssers vius. Classes». El mestre va agafar el paperet que li lliurava l'alumne i va començar les preguntes: «Digues-me en quins dos grans grups es divideix el Regne animal». I el xiquet va respondre: «En animals racionals i irracionals, senyor mestre». «Molt bé! Posa'm un exemple animal racional.» Es va fer un moment de silenci i l'alumne va respondre: «El senyor alcalde». «Bé, bé... i per què?». I el noiet, sense dubtar-ho, digué: «Diu el meu pare que el senyor alcalde és un animal perquè ens ha racionat l'oli!». Ens vam fer un panxó de riure amb aquesta sortida i, com que feia molta calor, vam acordar anar a donar un tomb per Tarragona per veure si trobàvem un paratge on l'aire fos una mica més fresc. Vaig posar les tres gatetes dins el cotxet heretat de les meves netes i, ve-t'ho aquí que arribàrem a passar pel carrer retolat en honor de Frederic Mompou.

Mixeta, assenyalant amb la poteta la placa, va dir: «Sovint les vies de les ciutats es dediquen a persones que no hi han nascut. Això, algunes vegades, genera polèmiques. Aquest, però, no és el cas de la persona a qui està dedicat carrer: Frederic Mompou Dencausse, nascut a Barcelona l'any 1893, un dels compositors catalans més admirats i respectats arreu del món».

«Tens raó –vaig dir jo, content de poder la meva–, l'obra musical de Mompou és, gairebé exclusivament, per a piano o coral. Les seves composicions pianístiques es distingeixen per la seva gran concentració i una potència evocadora realment al·lucinant. De fet, el seu treball, iniciat els anys de la Primera Guerra Mundial, manté una fidelitat constant a dues vies d'expressió: el piano i la veu humana. Mompou, com deia el crític Tomàs Marco, «és una joia aïllada i irrepetible». Format musicalment a Barcelona i a París (on va viure entre els anys 1921 i 1941) i molt vinculat a músics com Debussy, Ravel, Toldrà o Blancafort, segueix el seu propi camí, per damunt de les influències d'aquells mestres. Aquest fou un camí molt personal, amb una molt densa producció, amb què arribà a desenvolupar un llenguatge propi, malgrat no haver tingut aquesta pretensió. La seva música és, a la vegada, misteriosa i refinada.

Segons el mateix Mompou les seves obres principals són, pel que fa a les composicions per a piano, Suburbis, estrenada en 1917, i Charmes (1920); la Suite compostel·lana (1961), per a guitarra; i Combat del somni (1942), per a veus i piano. No oblidem, però, el seu oratori Impropèria (1963), per a veus i orquestra. Recordem també que fou un excel·lent pianista i que va ser guardonant amb nombrosos premis i distincions al llarg de la seva vida. Va finar l'any 1987».