Cap a on volen anar?

El passat divendres a la tarda es va produir un fet anecdòtic (o potser no tant), a les ones franceses. Va ser l'últim programa de C'est encore nous!, el programa d'humor satíric de referència de la ràdio francesa. Deu anys de lideratge ininterromput a la franja de la tarda, i a la ràdio pública del país veí. La millor pedrera de cronistes i humoristes al país de les llums i dels drets humans.

I per què? Per massa durs i crítics amb els seus caps, no els de Radio France sinó amb el president i els seus ministres. Alguns diuen que massa d'esquerres en un país que lentament (des de l'any 2002) viu una lluita entre dreta conservadora i liberal i la ultradreta filofeixista (Front Nationale i ara Rassemblement Nationale).

Han sigut condemnats i expulsats de les ones per un poder democràtic, que els últims mesos ha aprofitat eines poc democràtiques (art 49.3 de la Constitució francesa) per fer passar lleis que el Parlament i el poble no els les haguessin aprovat. Aquest exemple de com fer callar tota oposició no ens ve de nou aquí a Catalunya. Per desgràcia, l'article 155 de la constitució o la Llei Mordassa, són clars exemples de la voluntat repressiva dels poders fàctics de l'Estat.

A Madrid, ni PSOE ni PP es barallen per modificar aquestes lleis, ni per derogar-les. Com tampoc entren mai en la reforma del Poder Judicial, perquè sigui un ens independent dels partits. Tots recordem, la famosa frase del senador del PP Ignacio Cusidó . «Controlaremos la sala segunda (del Supremo) desde atrás».

A Espanya des del 2015 la lluita ha estat per l'hegemonia política enfront de la nova força emergent, la Ultradreta. I mort Ciutadans, calia matar Podemos, l'última pedra a la sabata que quedava al taulell Peninsular. Sembla que amb Sumar ho aconseguiran i que ja podran barallar-se per ser els contrincants únics de Vox.

Ara la lluita se centra cap a casa nostra, com sempre: els problemàtics catalans –i bascos–. Dos pobles que no es resolen al bipartidisme, que per a més inri tenen marginalitzat al PP, i on els partits nacionalistes i/o independentistes manen.

A casa nostra l'estratègia és clara des de fa anys: desacreditar l'escola i la cultura pròpia, victimitzar els castellanoparlants (que mai ho ha demanat fora d'uns quants exaltats), i tancar els mitjans de comunicació que no poden controlar (Catalunya Ràdio i TV3).

Es tracta doncs d'emmordassar els periodistes i que el poble tingui Por. La por de parlar, la por de pensar, la por de reflexionar sobre si el que fan o pensen és correcte o no. Lentament, anem perdent llibertats de forma voluntària o no. L'ús dels telèfons intel·ligents està accelerant el procés de control de la nostra societat. Amb la desaparició dels diners físics són petits avanços de cap a on volen anar.

És per això que és tan important la presència de l'esperit crític i sarcàstic a les emissores públiques i privades, en tots els diaris. I pels mateixos motius és primordial la pluralitat política. Aquest proper 23J és important per Catalunya perquè va de drets fonamentals, de democràcia. Va de llibertat i va de República! El proper 23J ningú es pot quedar a casa, hem d'anar a votar. Hem d'omplir les urnes com tants cops ho hem fet els últims 13 anys, per dir sí a Catalunya!