El pes del vot

Una persona: un vot, és l'element bàsic de la democràcia. Tots hem nascut iguals en drets i obligacions. I en l'ús que en fem d'uns i altres si ens movem en àmbits de llibertat. Tots els vots són, doncs, iguals. I així ha de ser l'ús que en fem quan votem.

Una altra cosa és l'ús que en facin dels vots atorgats pels electes. Aquí el pes dels vots és divers. No tots els vots pesen, valen el mateix.

Alguns per raons purament aritmètiques per la configuració del sistema electoral. Com el que es tria són representants de partits o agrupacions electorals, el repartiment s'ajusta a unes premisses no sempre clarament visibles. Cert que qui o els que en reben més vots guanyen per sobre dels que han estat votats menys. Però cada candidatura, per cada representat o escó elegit calen un cert nombre de vots. Les restes s'administren per unes regles decidides fa temps i de difícil comprensió, més o menys incloses en el que es coneix com la Llei d'Hondt. Jo no les explicaré ara ni animo a ningú a intentar comprendre-les. Però sí recordar que hi haurà vots que «pesaran» més que altres. Després està la distribució del repartiment dels votats i les eventualitats de les coalicions, anunciades o sobrevingudes. Això resta pes als vots individuals perquè queda absolutament fora del seu-nostre-control. I, en acabat, resta per veure el que faran amb el poder atorgat pels vots els que ocupin el poder o l'oposició. I això durant quatre anys, fins que hi hagi una nova oportunitat per què els hi donem la nostra confiança, confiança tantes vegades menystinguda.

I és que fora de les eleccions, als que tenen el poder no els hi importa gaire el que pensen els governats, tant els que els han votat com els que han votat una altra opció. Al cap i a la fí, els que tenen el poder (electe) depenen dels que tenen el poder (real).

Això és molt més evident en el cas del poder a l'Estat espanyol, que és el que es dirimeix el diumenge vinent.

Des d'aquí, a més, com a «minoria objectivament definible», genera desconfiances estructurals. A banda de qüestions identitàries, la defensa de la llengua catalana, la protecció de patrimonis materials i immaterials, cultura i lleis pròpies, recursos socials, cultura de les empreses, emprenedoria comercial, el Barça, l'aigua (de l'Ebre i l'altra), les comunicacions (RENFE, aeroport, ports...) i una munió d'altres situacions i realitats que ens són pròpies i que no poden dependre del que facin o pensin a 600 km cap a ponent, és que no ens volen. El menyspreu ha esdevingut odi simple popular i el nucli del deep state, Gran cortijo o com vulguis nomenar-lo, no suporten la diversitat i ja els va bé continuar munyint la vaca.

Unes qüestions són purament econòmiques, com el desajust de la balança fiscal. Hi ha molta gent amb recursos limitats que tenen necessitats bàsiques d'habitatge digne, logística, ensenyament, alimentació, oci, sanitat, etc. que depenen d'activitats econòmiques per tirar endavant amb dignitat. Per això manquen recursos econòmics, diners. Però aquestes necessitats bàsiques les ha d'administrar el govern propi i ho pot fer amb més eficàcia fins i tot amb els limitats recursos actuals. No estem ben administrats tampoc aquí.

El meu concepte de benestar inclou, sobretot, sentir-me bé i lliure. Les dificultats de RENFE, aeroport, escoles amb 25% del que sigui i altres, no em faran infeliç si no tinc per sobre algú que em digui que o com he de fer el que em doni la gana, sigui polític, jutge, plutòcrata, militarot, guripa, rei, capellà o heterosexual de merda...

Això explica la meva opció de vot pel diumenge.