Beneïda vellesa

Benvolgudes i benvolguts, cada any, en les dates pròximes al 26 de juliol, festivitat de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Benaurada Verge Maria, l'Església Universal recorda amb una especialíssima tendresa la gent gran, la gent que ens ha precedit en la vida i que ens ha donat la vida. Són els nostres avis, la gent que, generació rere generació, ha perllongat la vida i la Creació de Déu. Aquest any, en el seu missatge per a aquest dia, el papa Francesc fa una bonica comparança per l'escaiença de la celebració de la Jornada Mundials dels Avis i les Persones Grans amb la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa.

El Papa ens demana que reflexionem personalment sobre els vincles que hi ha –i els que hi hauria d'haver– entre avis i joves, i ho fa des de la contemplació del passatge evangèlic de l'encontre entre Maria i Elisabeth, en el qual, a través de «la seva abraçada», la misericòrdia de Déu irromp en la història humana. Continua el Papa dient que «l'amistat amb una persona gran ajuda el jove a no reduir la vida al present i a recordar que no tot depèn de les seves capacitats». «Per als més grans, en canvi, la presència d'un jove els dona l'esperança que tot el que han viscut no es perdrà i que els seus somnis es poden realitzar.» I és cert, no podem permetre'ns de perdre el llegat dels nostres avis, perquè el món, la vida i la Creació és on és gràcies a l'esforç vivencial de qui ens ha anat al davant en això de viure.

«No m'abandonis al temps de la vellesa», canta, suplicant, Déu, i emparant-se en el Senyor el salm 71. I aquest mateix clam és el que hem d'escoltar a l'hora de preservar la dignitat de la gent gran, i encara diria, de la gent que tot acumulant anys acumula també necessitats, dependències i petició d'auxili. Les lleis no podran mai donar tendresa a la gent gran, com tampoc a les persones malaltes, el cor de l'ésser humà sí que ho podrà fer. De fet, el cor és el niu de la tendresa que reclamen i mereixen la gent gran.

Davant aquesta necessitat caldrà, com diu el Papa, «passar de la imaginació a la realització d'un gest concret per a abraçar els avis i la gent gran». «No els deixem sols, la seva presència en les famílies i en les comunitats és valuosa, ens dona la consciència de compartir la mateixa herència i de formar part d'un poble on es conserven les arrels. Sí, són els ancians, els qui ens transmeten la pertinença al poble sant de Déu. Tant l'Església com la societat els necessita.» A vegades no demanen tant un reconeixement escrit com una atenció personal. No els neguem la nostra amistat, el nostre amor o la nostra companyia. Ells ens han transmès la fe, ells ens han explicat, amb la seva vida, quin és l'Amor que ve de Déu. Honorem-los, no ens privem de la seva companyia i no els privem a ells de la nostra presència al seu costat; no permetem que siguin descartats!

Nosaltres hem de ser portaveus i executors del compromís de l'Església amb la gent gran i amb tots els nostres avantpassats als qui tant devem. Els devem la fe, ja ho he dit abans, però els devem també l'estimació, l'acompanyament, la humanitat i l'aprenentatge dels valors que ens fan més humans, precisament perquè ens acosten a Déu a través de Jesús.

Ben vostre.