El 'passotisme' institucional

Durant les campanyes electorals és quan es nota la bona relació i respecte per la ciutadania, en funció de l'interès dels líders i partits de torn, per conquerir el seu suport, via vot, als seus plantejaments; la situació es repeteix cada vegada que som cridats a posicionar-nos democràticament compatible en un exercici de cinisme un cop acabada la votació per part dels electes, que obliden de manera escandalosa els seus compromisos, les seves promeses o inclús la seva pròpia ideologia si això els comporta gaudir del poder a tots els efectes.

Hem acabat, recentment, dues consultes polítiques on, independentment dels seus resultats, hem pogut veure, un cop més, com el que es diu en «campanya», poc te a veure amb el que es fa després, l'exemple de la ciutat de Barcelona, amb contradiccions evidents, és un fet emblemàtic que també s'ha produït a moltes altres poblacions, i que s'accepta sense cap problema per una població que pot assumir com normal una manera de fer que hauria de ser rebutjada de manera conjunta per una societat a la qual es deixa en segon pla un cop ha fet «la seva feina democràtica», votar, i a la que ja no es necessita fins al proper període electoral.

El que esmento pot ser més greu del que sembla, perquè instal·la, en el sentit general, un marc de frustració i menyspreu, que no solament arriba al «món dels partits» sinó que pot posar en dubte la bonança de la mateixa democràcia i el ressorgiment d'opcions que haurien d'estar aparcades per sempre.

Es pot pensar que tot és normal i que la societat ja sabrà acceptar el marc assolit des del mateix discurs polític i el suport mediàtic de torn, ara bé, no sé on arriben els límits al respecte si a més aquest apartat de «passotisme» cap a la ciutadania també es consolida amb posterioritat.

No crec, a més, que el problema es limiti al període «postelectoral», doncs, malauradament, posteriorment, podem veure com les administracions, massa vegades, també «passant de la gent», amb telèfons que no s'aixequen que no s'aixequen, o quan als serveis i menyspreu per una part de la «classe funcionarial» cap a unes persones que són considerades com números impersonals als quals s'atenen, no en funció de serveis, sinó en base a «l'obligació» per la mateixa tasca professional.

És evident que el menyspreu que es pot rebre de les administracions, i els seus interlocutors, no es limita a determinats «colors polítics», sinó que s'ha convertit en un fet objectiu, on sembla que són els funcionaris els que fan la seva feina oblidant als qui els paguen, la gent, a la que tracten des de la imposició unilateral. Hem tingut exemples repetitius de tot el que comento amb situacions emblemàtiques com deixar la gent al carrer a l'espera del torn sense cap sensibilitat al respecte o fixant models de serveis on els únics beneficiats són els que haurien de donar el servei, en perjudici d'aquells als que haurien de servir.

S'ha consolidat, sembla, una fórmula on l'administració marca la seva actuació no en funció dels «qui li paguen» sinó d'ells mateixos, el que provoca un enfrontament que pot arribar a cotes d'insatisfacció evidents.

Tornant al debat proper, la celebració de la consulta electoral recent, comportarà nous governs amb anhels de millorar i donar resposta a molts temes que tenim sobre la taula, i no estaria de més meditar sobre el «passotisme institucional», com una eina vital per recuperar un reconeixement per aquells que no haurien d'oblidar que «si som on som», és gràcies a la gent que, via els seus impostos, els paga el sou.

El futur no ve ple de bones noves, sinó que el realisme objectiu ens col·loca en dificultats evidents, on serà necessari, pels més dèbils, poder gaudir de la implicació dels poders cap «el seu malson», per tant, que necessari és trobar els mínims objectius, per fer front a tot el que refereixo amb compromisos de servei innegociables independentment del pensament de cadascú.

No crec que ens podem permetre el «passotisme institucional» com una manera de fer que també ataca la pròpia «seguretat jurídica» que es posa en dubte i ens trasllada a una «convivència en ebullició», on les respostes cada cop són més complicades. És bo parlar de drets, però crec que és vital concretar com s'executen els mateixos, no sigui que tot quedi en paraules i els fets s'aparquin sense cap rubor.