Oppenheimer

El nom em va resultar familiar quan estudiant a la facultat de Medicina de Barcelona, les classes sobre les anèmies les explicava el Dr. Walter Oppenheimer. Me les devia aprendre bé per què, per una fortuna o casualitat, en les cinc o sis vegades que m'he hagut d'examinar, en concursos de places o oposicions, cada vegada m'ha tocat el tema del diagnòstic i tractament de les anèmies com a tema principal, i m'ha anat molt bé cada cop. El Dr. Oppenheimer era un home d'estatura mitjana, de cara rodona amb un bigotet i ulleres que parlava espanyol amb quasi no accent i em consta que també català, tot i que aleshores, a les classes no es feia o no es podia fer servir. Fou un prestigiosíssim hematòleg associat al Prof. Farreras Valentí i la càtedra del Prof. Agustí Pedro i Pons creador d'una igualment prestigiosa escola d'Hematologia de Barcelona, amb deixebles escampats per tot el món.

Que jo sàpiga sense relació de parentiu, la figura de J. Robert Oppenheimer fou per a mi, quan estudiava, ben conegut com «el pare de la bomba atòmica». Aficionat perifèric a la Física nuclear, el seu nom es veia associat amb altres físics i investigadors sobre l'energia atòmica, com Enrico Fermi, Neils Bohr, Ernest Lawrence o el mateix Albert Einstein. Tot i això, als anys 60 del segle passat, al bell mig de la part més negra de l'així dita «guerra freda», tot i conèixer la seva realitat, al meu entorn no era una preocupació o motiu de comentaris o pensaments. Va ser en marxar als Estats Units que em vaig fer més conscient del que era l'amenaça nuclear. Al meu lloc de treball, a la universitat o als centres comercials, era comú trobar-te amb indicacions per l'entrada dels refugis nuclears sota el títol de fallout shelter. Eren espais per protegir-se de les radiacions que es podien desprendre d'un atac amb bombes atòmiques. I amb una certa freqüència es feien simulacres d'entrenament.

El 1969 vaig tenir l'oportunitat de visitar Los Alamos, a Nou Mèxic, la seu dels laboratoris que desenvoluparen el Projecte Manhattan. Aleshores era una ciutat no massa gran, amb amples carrers arbrats residencials, amb escoles i comerços, probablement una de les de renda-per-capita més elevada del país, una bona part dels seus habitants investigadors i tècnics superiors. Hi havia un museu amb reproduccions de les dues primeres bombes atòmiques: Little Boy i Fat Man, respectivament llençades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945. Encara tinc les fotos.

L'estupenda pel·lícula de Christofer Nolan, amb les seves tres hores de durada que em van passar en un instant, em porten a conèixer els detalls del procés de la construcció de la bomba atòmica, la participació dels científics americans en l'esforç de la II Guerra Mundial i les contradiccions ideològiques i ètiques, sobretot del personatge principal. Cillian Murphy fa un paper extraordinari, envoltat per tot un seguit d'actorassos com Robert Downey Jr., Matt Damon, Josh Harnett, Rami Malek, Kenneth Branagh, David Krumholtz, Mathew Modine o Gary Oldman, i la fantàstica Emily Blunt. Matèria d'Òscar, tot i que a mi em sobra l'ús d'efectes especials i llums estroboscòpiques per a expressar sentiments i confusió mental.

Les seqüències finals, amb efectes especials és possible que apropin a les noves generacions a la realitat que representa l'existència dels tremends arsenals nuclears acumulats actualment al món, suficients per destruir el planeta més de mil vegades, que fan petites les amenaces d'escalfament global, de carències d'aigua o aliments, d'epidèmies descontrolades de virus o altres agents. Just estem a una passa de què algun incontrolat premi el botó nuclear i deixarem de ser història per què no quedarà ningú per recordar-nos. L'invent d'Oppenheimer no fou més que un assaig general localitzat. El que pugui venir tampoc hi haurà ningú per lamentar-lo després.