Aixecada dalt d'un turó (XI)

Al mateix temps que Espanya, Tarragona no aixecava el cap, però a partir de l'any 1960, Franco in extremis posà el país a mans dels ministres de l'Opus Dei. Ací els 43.000 habitants anaven dia a dia d'arreglat com puguis. Al cap de trenta anys d'acabada la guerra, continuaven amb el rol de dues faccions: els guanyadors gaudien d'oportunitats i bons llocs de treball, els altres visqueren volar iniciatives encallades en els remolins de feines alienes. La divulgació franquista s'afanyava asseverant el sermó que vivíem millor, que tots fruiríem folgadament per l'establiment en safata de la indústria química i viuríem en un paradís terrenal. Però anaven mal dades, sort que, a ponent, als camps es conreava acuradament. Però al mateix temps que, amoïnats, s'havia albirat una llumeta: la modesta presència dels primers turistes. Ells sí que vivien folgadament, circulaven abillats amb vestits estrambòtics i lleugers, elles camisola curta sobre l'inusitat biquini. Els nostres joves tarragonins prou acollidors somiaven truites cercant oportunitats d'aquelles sueques. Però, la gent gran solia avergonyir-se del món gris i aspre del barraquisme a les platges del Miracle, Arrabassada i Savinosa.

Llavors al temps canvià la faç marítima del port, emanant una indefinible energia accelerant la capacitat de mercaderies. Però tenia un preu, s'alçà una ombra, el pas dels grans camions pel mig del Serrallo. Vet aquí la contradicció, donada la civilitat que ens conferia el barri. Però calia bastir un port nou. Això no obstant, en la meva visió senzilla i jovenívola del principi del bé, també agraí al port d'esmenar un disbarat desencastant els magnífics antics canons d'artilleria, que malauradament serviren molts anys per a atracar vaixells. Es recuperà l'atmosfera adequada posant-los amb les curenyes de fusta al seu lloc de la Falsa Braga.

Perdoneu-me, són idees a canonades que potser fan rodar el cap a la gent raonable. Però el meu ànim tarragoní em portava a valorar les dimensions, reduïdes o no de cada contrada tarragonina que formava part dels que la viuen. Pensava que, en el futur, cercaria la cura i estimació d'elles. M'agradaria domtar la berganteria humana i fer més joliu la vida en el món i ací. No em feu massa cas, em vingué al cap, fruit d'una angoixa quan aní a menjar la mona al Mas de les Figures, un paisatge - museu al camp d'escultures naïf creades per l'artista Jordà veí del Cos del Bou i destrossades. Si fa no fa, ara segueixen bretolades semblants per tot arreu. És la creu fosca de la moneda actual. Als anys 70 amb els avenços industrials, Tarragona oferia a l'exterior la visió d'un reducte privilegiat que, en tenir-ne prou, motivà a carrera feta l'aparició els immigrants en majoria de l'Andalusia, que allà ho tenien magre. Dubtí de la dita de gaita, que vingueren tots els habitants del poble de Villacarrillo. És cert que la ciutat generà edificació descompassada, sovint sobre sòl agrícola, i gairebé sense planificació. Significava que estava mutant l'evolució, però desencaixada. De jovencell havia caminat per la carretera de València (Ramón y Cajal) i ja recelava que la grapa constructora ens engoliria envoltant-nos, i desitjava per exemple salvar els horts on ara hi ha el Parc de la Ciutat. I prosseguint pel carrer Pere Martell vaig topar-me amb el Rec Major, s'acabava el carrer en la cruïlla de Ramón y Cajal. Anàvem avant i enrere, mentre es produïa la degradació del Nucli Antic s'acabaven l'institut Martí Franques i el Palau de Justícia. Desdentats en cultura o bé de mossegada dèbil. Urgia ressuscitar la Universitat de Tarragona. Somni inútil o tant me fa? Fins que s'aconseguí, rebaixant expectatives una Delegació de la Universitat de Barcelona. Era temps per cabrejar-se o trencar-se de riure. La dictadura mantenia la majoria d'edat dels homes a 21 anys i les dones als 25. I també, sense solta ni volta, en una circumstància d'hostilitats contra el gobierno franquista i amb conflictes laborals, ací encara se celebrava anyalment: la Liberación de Tarragona, desfilada militar, «ofrenda a los caídos», (els seus) la mort de Jose Antonio. I pel cap alt Madrid rebé l'atemptat contra el president del govern Carrero Blanco que volà dins del seu cotxe. No s'adonaven de terratrémer de les forçudes columnes del franquisme. Tranquils nosaltres aquell 1973 commemoràrem, amb conferències i col·loquis, l'estada a la ciutat de l'Emperador August i l'Ajuntament, en jugar-s'ho tot a una carta, convidà el genial Dalí, que majestuós voltà la ciutat sobre un elefant i acabant a l'auditori pintà un quadre davant el públic. El pèndol d'una de freda i una de calenta, ens mostrava els barris, Torreforta, Bonavista, la Canonja, Sant Salvador i Sant Pere i Sant Pau, tots junts s'apropaven 80.000 ànimes, però encara tenien carrers per asfaltar.

Després aflorà l'any 1975, en el que va haver-n'hi per estona. Endurant-nos d'absència i d'inquietud l'empenta petroquímica ens ficà una Refineria al Morell enllaçada amb el Port. Ací, al bar del cantó un beneit parafrasejava: potser tindrem la gasolina més barata a causa de les molèsties què el vent ens portarà . No fou el vent, anys després l'atemptat de l'ETA causà l'explosió que ens va fer fugir esglaiats campi qui pugui. Que, us quedeu de mala lluna? Doncs molt a prop ja ens empassàrem tres sublims Centrals Nuclears. A hores d'ara Tarragona té no un, sinó uns quants talons d'Aquil·les, i cal barrinar que ja n'hi ha prou. Doncs requeriria si us plau als grans i decisius magnats del poder, que qualsevol nou «obsequi» desafortunat, podríeu encolomar-lo a una altra ciutat? Al novembre, la predicció no es feu esperar, fou el succés més transcendent dels quaranta anys de dictadura: Una tromboflebitis complicada causà la mort del dictador Franco. Immediatament, bescanvià el destí les dues faccions, per als fidels al movimiento que ho tenien tot fou l'enfonsament de l'avenir, els quedava unir-se a la immensa cua de comiat. Per als altres, tips de ballar-la magra quaranta anys, fou l'espera del gran i lliure albir.