Aquell 19 d'agost de 1813...

El passat dia de Sant Magí, un servidor, amb la Mixeta, la Boni i la Kedi dins la motxilla, vàrem anar a complir el nostre ritual anual a la capella del Portal del Carro, on es conserva la metxa que havia de prendre la mina que havia de fer saltar pels aires aquell indret tarragoní. Per la celestial intervenció del sant l'artefacte no va esclatar. A la pintura que va realitzar un pintor de no gaire bona mà, conegut pel malnom de «Calces consagrades», es veu com sant Magí, amb una regadora, des del cel, mulla aquell enginy destructiu evitant la seva explosió.

Quan tornàrem a casa, jo mig baldat perquè carregar per tota la ciutat catorze quilos de gates a l'esquena no és una broma... Per cert, hauré de posar la Kedi a dieta, ja que set quilos ja són quilos. Ara, ben mirat, no em pesa sinó físicament, perquè els mixos són d'allò més intel·ligents, com podrà comprovar qui n'adopti un dels molts que acullen les diverses associacions que es dediquen a aquesta tasca. Els puc assegurar que són un antidepressiu de primer ordre.

Quan tornàrem a casa, dic, les gatetes es posaren a veure la magnífica retransmissió de Tac12tv, cadascuna asseguda a la falda dels nets, guardant un silenci gairebé religiós. La resta de la família, atrafegada a la cuina, seguia la diada castellera per la també esplèndida emissió de Tarragona Ràdio, amb una cursa cap on hi havia la tele cada cop que es descarregava un dels castells enlairats per alguna de les quatre colles de la ciutat, les quals quallaren una actuació memorable, de les que fan afecció. No cal dir que dinàrem tard, però valgué la pena.

Abans d'anar a veure la processó, vaig veure que Mixeta i les seves companyes anaren a la seva biblioteca, que em deixen compartir, i agafaren uns quants llibres sobre la guerra del Francès i es posaren a fullejar-los ràpidament. En aquestes, Boni va exclamar, amb to triomfant, «Mireu, aquí ho posa. Ja deia jo que havien estat vint-i-tres les mines que havia manat posar el general Bartoletti i que la del Portal del Carro fou l'única que no va explotar! I se sap que aquesta estava formada per una primera línia de vint barrils de pólvora de mitja càrrega cadascun; una segona línia amb vuit barrils de pólvora i vuit granades de mà, amb saquets de pólvora entre cada barril. La tercera línia la constituïa un sac de pólvora de quinze pams de llarg per tres d'ample, amb una metxa de cinc pams». «Que és la que es guarda a la vitrina de l'ermita de sant Magí i que tothom pot veure».

Mixeta va llegir un paràgraf d'un d'aquells llibres: «A petició dels canonges, la Catedral es va salvar de la destrucció i fou destinada a refugi dels tarragonins malalts o impedits que pogueren complir l'ordre d'evacuació dictada pel general Bartoletti». «Sí –va afegir Boni–, i un d'aquells canonges es deia com jo: Boni». «Mira la presumida! –digué, amb un posat sorneguer, Kedi– El cas és que Tarragona devia semblar un volcà. La primera mina esclatà a les 9 del vespre del dia 18 d'agost de 1813, i les altres van anar seguint. Llegeixo: «Quan es van dissipar les fumarades, a la llum dels incendis, semblava com si una maledicció bíblica s'hagués abatut sobre la ciutat no deixant pedra sobre pedra. La Catedral, improvisat refugi dels baldats que no varen poder sortir de la població, restà intacta. Alguns edificis de gran tradició militar per haver estat quarters durant segles com el castell de Pilat, destruïts en gran part. El castell del Patriarca, un altre famós quarter, pràcticament havia desaparegut.»

«A la matinada del 19 d'agost el general Bartoletti, acompanyat per uns quants sapadors, va entrar en aquell camp de ruïnes que era la ciutat per a verificar que havia quedat inutilitzada com a plaça forta. Va sortir a les cinc de la matinada, després d'haver comprovat la magnitud de les destruccions». I, tancant el volum, Mixeta va sentenciar: «Així va acabar l'estada de les tropes napoleòniques en una ciutat on tant els havia costat d'entrar-hi». Durant unes hores, l'única ciutat que no havia capitulat davant les tropes imperials va romandre deserta, brutalment assassinada. Quan s'allunyaren els darrers soldats napoleònics, els tres-cents habitants d'aquella dissortada Tarragona tornaren a l'urbs arruïnada. A les 9 del matí de la diada de Sant Magí de 1813 entraren les primeres tropes espanyoles: un escamot de cavalleria.