El que Déu vol

Benvolgudes i benvolguts, a voltes, quan diem que algun esdeveniment és voluntat de Déu ho fem amb actitud resignada, com si no ens quedés més remei que acceptar allò que ens ha sobrevingut. Sembla més aviat que parlem d'allò que els clàssics anomenaven destí: una força arrabassadora a la qual no ens podem enfrontar i que hem d'assumir de la millor manera possible.

Però creieu que és aquesta, l'actitud de Jesús davant la voluntat de Déu? I és clar que no. El Mestre de Natzaret no mostra cap engruna de resignació. Per a ell, fer la voluntat del Pare no té res a veure amb una retallada dels seus drets o de la seva llibertat. Més aviat en tota la seva vida, en tot el que fa i diu, s'endevina un desig de complaure Déu amb apassionament, des de l'interior del cor, com quan hom vol encertar el desig i els gustos de la persona que estima: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4,34).

Qui posa Déu en el centre de la seva vida no pot sinó anhelar el que Ell desitja, tal com ho expressem en el parenostre: «Que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel» (Mt 6,10). Amb aquesta petició ens estem comprometent a fer possible que el nostre món, ara i aquí, expressi els espais del cel: espais d'amor i d'autèntica pau.

I és que la voluntat de Déu no es pot reduir a una cosa mecànica. No podem preguntar per ella com si estiguéssim buscant el resultat d'un oracle, la seguretat d'encertar en un fet o en una decisió. No podem empetitir-la fent-la dependre del que aconseguim pels nostres mèrits i amb les nostres forces.

Més aviat, cercar-la, conèixer-la, viure-la, depèn d'una actitud madura, responsable, ferma. Perquè la voluntat divina amaga el secret del seu designi per a la humanitat sencera. És a dir, el que Déu vol realment és la felicitat de cada home i de cada dona.

Això és el que va entendre sant Pau quan expressava amb profunditat quan deia que el designi de Déu és aquest: «En Jesucrist, per l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa» (Ef 3,6). El que Déu vol, doncs, és convidar la humanitat sencera a formar una sola família, a reunir-se en nom de l'amor en majúscules, a viure en fraternitat.

Jesús és molt clar respecte a aquest tema quan, encarant-se als fariseus i als mestres de la Llei, accepta un publicà com a deixeble i es posa a taula amb els considerats pecadors de la societat. Adreçant-se als qui es vantaven de ser els millors intèrprets de la voluntat divina, diu sarcàsticament: «Aneu a aprendre què vol dir allò de: “El que jo vull és amor, i no sacrificis”» (Mt 9,13). Cal que aprenguem, per tant, que si el Mestre comparteix un àpat amb publicans i pecadors és perquè en el banquet del Regne no hi pot faltar ningú, i aquesta és la voluntat que ell ens porta de part del Pare.

Només qui anhela lluitar pel que Déu vol pot comprendre el significat de la pregària de Getsemaní: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22,42). Unes paraules que denoten autèntica llibertat d'esperit.

Ben vostre.