La lliçó moral de Salvador Allende

Sempre he defensat que la política, almenys en els partits d'esquerra, suposa -per davant de qualsevol altre consideració- un compromís moral. Llums i moral, era un dels lemes de la Il·lustració. Per gestionar administrativament els recursos públics ja hi ha tècnics. Ara bé, són els valors els que sustenten èticament una comunitat. Per exemple, és augmentant les partides destinades a sanitat, pensions i educació públiques el que traspua l'ànima d'uns pressupostos. Sense això la política, la política transformadora que millora la vida de la gent a la realitat, no tindria sentit.

I en aquest sentit vull recordar, sobretot a la gent jove, la lliçó moral que ens va llegar el president Salvador Allende. Fa ara just 50 anys un cop d'Estat militar va derrocar el Govern socialista, democràtic i constitucional, del president Allende a Xile. Doncs bé, en tenir notícia del cop -enlloc d'amagar-se o marxar a l'estranger- el president Allende es va dirigir cap al palau presidencial per defensar «la dignitat d'un Govern elegit pel poble, sustentat pel vot dels ciutadans.»

En les següents hores la seu del Govern va ser bombardejada per terra i aire -encara ara una s'emociona quan veu l'impacte dels míssils sobre l'edifici de la Moneda a les imatges que van quedar gravades i que van donar la volta al món.- En un moment determinat un dels generals colpistes va telefonar al president per oferir-li un avió per sortir del país amb la seva família. Salvador Allende va respondre a l'oficial en qüestió que estava parlant amb un president elegit pel poble i que un president elegit pel poble no fuig amagat en un avió i va penjar el telèfon.

Després d'aguantar durant hores el bombardeig aeri i terrestre dels militars colpistes el president va demanar als seus pocs acompanyants d'aquell dia que sortissin de l'edifici per salvar les seves vida. Després, just abans de l'entrada dels traïdors, es va asseure en una cadira i es va suïcidar amb l'arma amb la que fins aleshores havia estat defensant el Govern legítim, en una impressionant manifestació de coratge personal i d'absolut menyspreu cap als comandants en cap traïdors que estaven liderant aquest cop d'Estat tan brutal.

D'aquest gest heroic, Gabriel Garcia Márquez va escriure: «Salvador, el teu final serà el teu principi.» I així ha estat. La lliçó moral de Salvador Allende té plena vigència avui dia. Fins i tot, guanya en actualitat.

En aquest sentit, m'agradaria fer dues consideracions. Primer, encara ara -repeteixo- encara ara, el principal partit de dretes xilè ha manifestat que aquest cop d'Estat tan repugnant va ser «inevitable» i que la responsabilitat última seria del mateix president Allende perquè «havia volgut implementar el seu programa.» Ah caram! O sigui, un guanya les eleccions per no implementar el programa amb el que les ha guanyat? Fins i tot el cinisme hauria de tenir un límit, senyors meus. «Inevitable», de què? I els 3.000 morts i 40.000 torturats que va deixar la dictadura també van ser «inevitables»? Això em recorda als exercicis de contorsió dialèctica que de vegades fan determinats líders del PP per no condemnar la dictadura franquista com el que realment va ser, una dictadura brutal i assassina, com la de Pinochet. Els drets humans bàsics mai han de ser moneda de canvi de res, ni objecte de mercadeig.

Segon, en la seva darrera intervenció -ja sota l'impacte de les bombes- Salvador Allende va dirigir-se per radio als seus conciutadans afirmant la seva seguretat de què «més aviat que tard novament s'obriran les grans alamedas (les gran avingudes de Santiago de Xile) per on avançaran l'home i la dona lliures per construir una societat millor.» Aquestes paraules són immortals. Igual com ho és l'exemple d'un home digne com Salvador Allende que, amb el seu sacrifici, va saber elevar-se per sobre de la misèria moral dels botxins.

Tinc a la retina la imatge que vaig veure en un mural ja no recordo a on. Sortia la fotografia serigrafiada del dictador Pinochet acompanyada de la frase: «cap hospital portarà mai el teu nom.» En canvi, 50 anys després de la mort de Salvador Allende són centenars els hospitals, les escoles i les biblioteques que porten el seu nom a tot el món. I no paren de créixer, com el reconeixement mundial a la seva exemplaritat que és ja patrimoni de tots els demòcrates, no tan sols dels xilens.

El seu final va ser, certament, el seu principi.