L'amnistia que sí que va aprovar el PP

Aquests dies us haureu acostumat a escoltar als portaveus del Vox-PP posar el crit al cel sobre una eventual amnistia que el president de Pedro Sánchez estaria «negociando con los golpistas» per, presumptament, «destruir España.» Així, nivell apocalíptic.

El primer que crida poderosament l'atenció és que d'aquí a uns dies el candidat del PP, senyor Feijóo, es presentarà a la sessió d'investidura per ser proclamat president del Govern, però, en lloc de parlar d'això, els portaveus del tàndem de la dreta-extrema dreta es passen el dia especulant sobre les «condiciones intolerables» que Pedro Sánchez estaria disposat a acceptar per revalidar la presidència el que no deixa de ser, aparentment, sorprenent.

En realitat no ho és perquè ni ells mateixos es creuen que el senyor Feijóo tingui cap opció , bàsicament perquè el Vox-PP no va guanyar ni en vots, ni en percentatge, ni en diputats, ni en res, les eleccions i, al damunt, cap altre grup parlamentari superior a un diputat vol saber res de votar aquest senyor com a president del Govern (el que sigui dit de passada, diu molt sobre la credibilitat democràtica del PP: sols amb l'extrema dreta de Vox). En fi...

Però deixant a banda això és sorprenent que aquests senyors posin el crit al cel sobre una eventual amnistia quan són els responsables de la darrera amnistia que hi ha hagut al nostre país, en concret, l'amnistia fiscal que el Govern del PP -aleshores amb majoria absoluta- va implementar el 2012 per beneficar als grans delinqüents fiscals.

Vull recordar, el 2012, immersos com estàvem en una crisi econòmica duríssima a peu de carrer per a milions de persones, i mentre s'augmentaven les inspeccions als emprenedors, als treballadors autònoms, a qui tenia una botiga, etc., mentre es retallava a dojo el pressupost destinat a la sanitat pública, i s'abaixaven els sous dels treballadors, mentre tot això passava, la gran idea del PP va ser amnistiar als miserables que havien evadit milions d'euros a paradisos fiscals. Així com sona, amics i amigues.

O sigui, si aquell any vostè estava treballant i havia de pagar, per exemple, un 20% del seu sou en concepte d'IRPF –i no se li perdonava ni un cèntim– qualsevol persona que hagués sostret milions d'euros tan sols calia que els declarés, pagar un misèrrim 10% del total, i alè hop!, la seva situació quedava normalitzada sense haver d'assumir cap responsabilitat penal. Veieu quina bicoca per als grans delinqüents fiscals? Aquesta és l'amnistia que sí que va impulsar, aprovar i desenvolupar el PP.

Per cert, primer van dir que pagarien el 10% del total, però al final només van exigir el 10% dels interessos que hagués pogut generar el diner negre en els darrers 3 anys el que, com podeu suposar, van ser quantitats molt inferiors al 10% del total inicial. Qualsevol de vosaltres que hàgiu anat al banc a demanar un crèdit o una hipoteca segur que mai us heu trobat unes condicions tan generoses, oi? Doncs el PP sí que va ser excepcionalment generós... Amb els grans evasors i delinqüents fiscals del país.

I es dona la circumstància que ara aquests que van impulsar aquesta amnistia xisclen d'indignació i agiten el carrer contra una eventual amnistia que pogués implementar el president Pedro Sánchez. Això és el que el PP i els seus amics de Vox deuen entendre per coherència política o més aviat per coherència, sense més additius.

Un darrer apunt. L'amnistia del PP va ser, posteriorment, declarada anticonstitucional pel Tribunal Constitucional que, en la seva sentència, va acusar el Govern del PP de «legitimar» –textual– el frau fiscal. Malgrat aquesta bufetada política i moral absoluta el mal, el perdó als delinqüents fiscals, ja estava fet. Però ara veiem als corifeus de la dreta, en alguns casos als mateixos que van defensar l'amnistia del PP com «una decisión valiente», posar el crit al cel davant de «las intenciones vesánicas de Sánchez con la amnistia». Sembla el món a l'inrevés...

He llegit que la portaveu del PP, senyora Gamarra, considera, aquests dies, que comparar una amnistia política amb l'amnistia fiscal que ells van tirar endavant és «un insult a la intel·ligència.» El que és un insult, no a la intel·ligència sinó a l'ètica més elemental, és amnistiar i beneficiar als malvats insolidaris que posaven els seus dinerets a paradisos fiscals en uns anys en què es retallava un 20% de les inversions destinades a hospitals i atenció primària. Si ja és trist, senyora Gamarra, presentar-se amb un bagatge polític tan lamentable el que resulta esperpèntic és agitar ara el carrer parlant d'ètica i de moral. O és que se senten orgullosos del que van fer, senyora meva? Quasi millor no saber la resposta...