Migració: el dret a quedar-se a casa

Benvolgudes i benvolguts, avui, al bell mig de les festes de Santa Tecla i de Misericòrdia, coincidint a més amb la Mare de Déu de la Mercè, l'Església celebra la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat. La nostra mirada no pot obviar el compromís de justícia amb els països del sud global i amb totes les persones que són víctimes de les guerres. Estem assistint, impassibles, a emergències humanitàries d'un abast incalculable. Qui ajudarà sobretot els països africans i llatinoamericans? En aquesta línia, el mateix cardenal Jean-Claude Hollerich, arquebisbe de Luxemburg, ha dit que el tracte que Europa dispensi als immigrants i a la població d'altres continents, constitueix la pedra de toc per a comprovar si continua essent cristiana.

El lema d'enguany és «Lliures d'escollir si migrar o quedar-se», perquè migrar hauria de ser sempre una decisió lliure i no obligada per les circumstàncies. Però la realitat és una altra. Conflictes, desastres naturals o la impossibilitat de poder viure una vida digna i pròspera a la terra d'origen, obliguen milions de persones a venir cap a la nostra societat opulenta, sigui Europa o Nord-amèrica. Com afirmava sant Joan Pau II l'any 2003, «crear condicions concretes de pau, en relació amb els emigrants i els refugiats, significa comprometre's seriosament per a defensar, abans de tot, el dret a no emigrar, és a dir, a viure en pau i dignitat a la mateixa pàtria».

Tan sols aquest any 2023, entre gener i agost, han mort 3.500 migrants en el mar Mediterrani quan intentaven arribar a Europa, i el mar s'ha convertit en una veritable fossa comuna per a tots ells. Però no podem oblidar, com afirmava als periodistes el papa Francesc en tornar de la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa, que «el Mediterrani és un cementiri, però no és el més gran, el cementiri més gran es troba al nord d'Àfrica, i això és terrible».

Rellegint els documents del concili Vaticà II, a voltes et trobes amb afirmacions que són una autèntica joia. El Concili és realment una mina. I, avui m'he trobat amb aquesta frase, que ens pot il·luminar el tema que ens ocupa: «L'home [...] només pot retrobar-se plenament a través de la donació sincera d'ell mateix» (GS 24). I és ben cert. Per això esdevé necessari que les xarxes socials propaguin imatges dels pobles exclosos del benestar, que es presentin estadístiques del nombre de famílies sense sostre, de persones sense condicions sanitàries i sentenciades a una mort prematura. Malgrat que a alguns els rellisquen i hi posen pell morta, la divulgació d'aquestes dades desvetlla sentiments nobles i sovint fan allargar una mà generosa. Martin Luther King, el capdavanter de l'alliberament dels esclaus negres als EUA, escrigué: «Tinc un somni: que un dia sobre les roges muntanyes de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics senyors puguin asseure's junts a la taula de la fraternitat.» Fixeu-vos que no diu «que suplantin el lloc», sinó «que puguin seure junts».

«El camí sinodal que, com a Església, hem emprès» –afirma el papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Jornada– «ens porta a veure les persones més vulnerables –i entre elles molts migrants i refugiats– com uns companys de viatge especials, que hem d'estimar i cuidar com germans i germanes. Tan sols caminant junts podrem anar lluny i arribar a la meta comuna del nostre viatge.»

Ben vostre.