Aquesta dèria que tinc ben arrelada

[Aquest article el vaig escriure el 31 d'agost, dia del meu Sant, tenint hores de temps perquè ara no és moda la celebració. Va quedar-se al calaix de l'ordinador sense enviar perquè en temptejava un altre i em semblà anar per camins no freqüentats. Però ahir en rellegir-lo crec que té una estètica avinent i ací el teniu.]

Havent passat la secada del sobredimensionat mes d'agost, capficat esbrinant pel temps de l'endemà i amb la meva dèria de llegir de volada els títols de la Tribuna del diari, sorgí com una espurna l'article Roig d'en Xavier Allué que em feu embrollar els meus instints i envaí el cos. Perquè el roig és el color que, de sempre, m'ha enllumenat la vida flairant com un perfum la inspiració artística. El llegí, perquè gairebé sempre estic d'acord amb el que diu Allué i l'escrit oferia una encisera lliçó rogenca. Quina casualitat, sense voler m'encertava la debilitat cromàtica. Immediatament, pensí escriure la reconeixença coincident, malgrat que no tenia dret a ficar-me, però als meus vuitanta-set anys, amb els delators cabells blancs a les temples i el suau rogent a les galtes, tampoc podia semblar un conat d'engelosir–me. Però, tant em fotia, perquè la intenció fou de respecte sobre l'assumpte, l'autor i satisfacció que la casualitat em permetia, tal com ell demana, sumar-me als defensors del roig. Afegeixo, doncs, els meus records rogents:

El primer em ve als meus quatre anys: Pixirixi, com si el veiés, un gatet de pèl-roig flamejant com no n'ha via vist cap, jocós com un confit i confident dels meus silencis. Un pa beneit, però, de nit, un pirandó cap el carrer. Un dia no va tornar, «potser se'l menjaren els lleons del circ del cantó de Canyelles», digué la meva germana. Em va costar molt viure sense aquells pels espurnejants del Pixirixi, per a mi el món no tornaria a ser com abans. Però, anys després, em quedà el color roig alegre, sumptuós, i triomfal a l'engròs quan de jovenet vaig bramar en el camp del Nàstic en clavar-li un set a zero al València. Llavors, a l'escola, m'ensenyaren que el roig és el primer color de l'espectre del sol, estrella que ens dona la vida. De més grandet sentí que la societat el tractava d'encenedor i exaltant de les passions. Admetí sentir-me irredempt en confirmar que es fa el roig quan s'encenen les brases i el ferro l'adquireix en sotmetre's a altes temperatures. Potser diré un disbarat, però vaig llegir que sens dubte hi ha qualificats més de cent colors rojos, com per exemple em venen al cap el d'escorça de roure i de castanya.

Oferiré més d'aquesta dèria que tinc ben arrelada: per endavant assumí, d'amagat i orgullós, que el meu pare era un roig que, malgrat ser militant socialista, figurà a la llista franquista de recerca durant la dictadura i fou detingut el 1.955. Em feia un embolic pensant que sense tractar-se d'un color, en sentir el mot roig dins meu s'engegava protecció, com quan els pares escolliren l'estimada Acadèmia Roig, on vaig fer el batxillerat. Allà els vailets, sense adonar-se'n i sense alçar massa la veu solíem obrir boca en català. D'eixa vida de jovenet amb perspectiva de paradís, em queda una sobredosi d'amistat i germanor amb l'amic Llibert Miret, el Roget, que tenia el pèl roig i falaguerament li etzibava «ros de mal pèl. Fou d'aquells escassos companys que sense demanar-li et donava part d'allò que era seu, sempre nerviüt rialler i fúlgid. A cops –ambdós vivíem al primer tram de la Rambla– abans de l'escola ell comportava quan l'arrossegava al Balcó del Mediterrani per a fruir amb serenor rogenca de la sortida del sol. Lector, pots creure que aquest companyonatge rogenc em comportava un estat de benestar? Passaren els anys d'enjogassats a viure desenvolupant vocacions diferents, però aquella amistat valuosa seguí fins que ell va anar-se'n, en pau reposi. On sigui, sé que no haurà perdut l'optimisme, la virtut i eficàcia d'ajut als altres. He triat la història d'aquest «ros de mal pèl» perquè passant la vida trepidant se m'acumulen coneixences i penso que en les persones d'aquest cabell hi ha una màgia especial. Potser estic errat, tinc algun tendó nerviüt o l'olfacte massa afinat. No obstant, si en conèixeu algun, confieu en ell.

Em complau dir que, professionalment, he utilitzat altres colors, però no he canviat de bàndol, sovint el roig ha estat seduint-me i de fet líder. Estic als llimbs de si us ha agradat l'escrit sense madurar-lo massa, per si de cas, acabaré amb dos bons records rogencs amb l'intent de posar la bena abans de la ferida.

El segle passat, amb la meva dona, vam anar de vacances a Galícia i, tossut com sempre, vam arribar a seure al lloc transcendental. L'últim seient pedregós del punt mes a l'oest de la península Ibèrica, o sigui, el per a tot el món durant segles Non Plus Ultra final de la terra i res més enllà. Volia viure el ponent de sol i cel rogent en aquell gran espai, poderós i màgic on el dia mor amb serenor, que s'acabà a quarts d'onze de la nit. El segon és més poètic: essent regidor de Cultura, l'any 1989, vaig fer muntar una bastida perquè tothom pogués fruir de prop de l'estàtua de Roger de Llúria en el centenari del monument. Per a l'ocasió Jordi Morant i Clanxet va escriure un excel·lent llibret commemoratiu, del qual he extret un paràgraf sobre la situació del monument que em va colpir el més endinsat: «A l'inici de la nostra Rambla, ben a prop de la Mediterrània, on es diu que el peixos solcaven les ones del mar amb les Quatre Barres de Catalunya i l'Aragó» de color Roig.