La dolça trampa de la decadència

Benvolgudes i benvolguts, ens trobem en un clima de decadència generalitzada que s'amaga sota la falsa idea de progrés i benestar. No és la primera vegada que la història humana viu un procés semblant. Per adonar-nos-en, només cal llegir La Ciutat de Déu de sant Agustí o el Decameró de Giovanni Boccaccio, per posar dos exemples diversos. En aquest estat de les coses, l'experiència humana posa de manifest, amb més evidència, una de les característiques de la nostra societat: trobar encant a tota situació i a tot moment, i fer-ho per no haver de plantejar-se críticament el futur ni apuntar-se a cap canvi. Així, acabem trobant-nos arreu amb l'existència de la «dolça trampa de la decadència», exercida per multituds de persones que es passegen per carrers i places o que habiten les nostres cases, manifestant un perfil d'absoluta normalitat i esdevenint portadors d'aquest «esperit de l'època» (Zeitgeist). En conseqüència, en la majoria de converses, rarament hi ha cap al·lusió a obres clàssiques de la literatura, a cap tema que mostri una certa inquietud o que encari el sentit mateix de la vida, a cap pel·lícula que desperti un cert interès, a cap obra musical destacable i menys a cap postulat social, filosòfic o existencial. Es limita tot a llibres de «disseny», pel·lícules de moda, sèries precuinades o temes banals. Poden tenir estudis universitaris i cobrar sous superiors a la mitjana, però l'objectiu més destacat de la seva vida sol ser una diversió sens fi, per tal de privar-se de pensar en el que realment són en la vida i ignorant el «mal infinit» –com afirmava Blaise Pascal– que mai no se'n té prou. És l'efecte de l'aigua salada, que com més se'n beu més set es té, recordat per Arthur Schopenhauer. En un altre nivell de coses, alts càrrecs de les finances i de la política han vist incrementat el seu poder adquisitiu gràcies a una tergiversació de les lleis de l'economia en benefici propi, ignorant que l'economia tenia –i hauria de continuar tenint– com a objectiu el repartiment equitatiu de la riquesa. La llista podria continuar...

L'única «religió» que avui sembla captar l'atenció és l'ecologisme i el canvi climàtic. S'ignora, potser deliberadament, que el desastre ecològic actual té la seva arrel en un desastre humanitari molt més radical. Es tracta de la inhumanitat de molts dels nostres contemporanis, tal com ho mostra de manera excel·lent la pel·lícula Interstellar de Chistopher Nolan (2014): la salvació del planeta no depèn de la nova religió de la naturalesa –l'ecologisme–, sinó que depèn del fet que la nostra espècie sàpiga retornar a la idea de l'ésser humà com a únic ésser que és un fi en si mateix i mai un mitjà per a cap altra cosa. Ja ho afirmava Emmanuel Kant i ens ho ha recordat el papa Francesc a l'encíclica Laudato si. Naturalment, en tota època històrica decadent, no sols hi ha decadència. També hi ha altra gent que té inquietuds i es preocupa pel bé dels altres i no sols per satisfer els desitjos més primaris. Però això no impedeix que «l'esperit de l'època» estigui marcat pel dolç encant de la decadència, precisament perquè no ho sembla.

Ben vostre.