Adversaris

El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya.