No a la guerra

És un eslògan conegut, quasi antic. Un desig, un crit d'advertència, d'alarma, d'atenció, de rebuig. Com tan sovint, només veus, només paraules. Algunes paraules ens enganyen: alarma vol dir a les armes.

No a la guerra. I si la guerra continua, què?

Podem condemnar als protagonistes de la guerra. Els hi podem fer veure el nostre enuig i el nostre desacord. Els podem maleir. I què?

Quan uns han arribat a la conclusió que, com va dir el clàssic teòric de la guerra, Von Clausewitz, que necessiten continuar la política mitjançant la violència, és per què els arguments en contra ja s'han esgotat. I amb això, de poc serviran les admonicions i el rebuig. Quan la guerra resulta que no és nova, que el conflicte fa temps que va, encara és menys probable que paraules i crítiques tinguin cap efecte.

Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.

L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promès una terra: «la terra promesa», Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gairebé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que «la terra promesa» estigués ja ocupada per algú.

Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

Guerres glorificades per la història i el pas del temps. Però sempre hi ha motius més actuals. Quan ara uns i altres s'agafin pel coll representa segles de fracassos en la possibilitat d'enteniment. Això és aprofitat per diferents actors externs per contribuir a l'embolic en un context de violència. Just quan els saudís, que veuen que la riquesa del petroli no serà eterna, comencen relacions amb Israel, els iranians, que no són ni han sigut mai àrabs i, a sobre, són una fracció de l'Islam diferent, miren de generar una maniobra bèl·lica mentrestant fa temps per aconseguir l'armament atòmic que els defensin dels seus possibles agressors.

Per això ajuden Hamàs a defensar-se –atacant– d'Israel i cerquen una fórmula per contenir els seus problemes interns, especialment amb les dones. Els turcs, que ajuden Rússia, és a dir a Putin, miren d'ajudar Hezbollah al Líban, mentre atonyinen els kurds. Ucraïna, en guerra amb Rússia, fabrica i ven armes que els sobren a uns i altres. I per sobre de tot, el complex militar-industrial dels Estats Units troba una altra manera de donar sortida als seus productes aportant armes i municions a Israel. No oblidem la participació catalana: les bombes sobre Gaza van municionades amb explosius compostos de nitrat potàssic, la major part obtinguda de les mines de Súria per l'empresa Iberpotash, actualment propietat de l'estat d'Israel.

Voleu dir que hi ha innocents?

No a la guerra i a totes les guerres, d'abans, d'ara, del futur.