L'endeutament públic

Des de fa molts mesos es parla molt de l'espectable de la política i molt poc dels autèntics problemes que, com a país, tenim sobre la taula i que no es poden ajornar per més temps, independentment de qui tingui el poder i la gestió de govern.

Certament, el desequilibri entre la despesa i la capacitat de generar ingressos és un punt ben complicat, en el que els líders de torn esmercen pocs esforços, com que no constitueix un tema agraït, ni que pot donar suports electorals, ara bé, la realitat és la que és i els fets recents, amb acords al més alt nivell europeu, comportarà decisions urgents que afectaran directament el control de la despesa pública.

Sembla evident que, amb l'import desbocat de l'estructura de deutes de l'Estat, semblen necessaris acords de control urgent que, segurament, no seran acceptats fàcilment per una ciutadania acostumada a pensar que els diners de tots no tenen límits, i poden «continuar tirant» sense mesura i de manera il·limitada en el temps.

No crec que tardem gaire a començar a parlar de burocràcies innecessàries, de duplicitats de gestió, infraestructures inassumibles, o el que és més greu, la mateixa viabilitat de partides com les que s'apliquen a les pensions.

Que poc ens en recordem de tots aquells aeroports, sense avions, amb inversions fora de lloc, ferrocarrils sense viatgers, televisions públiques sense audiència i amb passius sense límits, deixant de costat arguments de racionalització que ben aviat veurem novament com un fet que ve per quedar-se, és una disbauxa fora de control.

També fa molt que no parlem de conceptes com la «prima de risc», o els controls cap a l'economia submergida i el frau fiscal, per esmentar-ne alguns que en el seu moment eren emblemàtics. Crec que el problema és polièdric, amb variables que incideixen directament en el nostre endeutament i que exigiran la pressa de mesures difícils a les quals s'haurà de dotar d'un marc d'explicació que pugui fer possible alternativa en positiu.

El fàcil, en economia, és parlar d'alguns conceptes i deixar d'altres aparcats, com si el disseny de model de futur fos fruit de debats que es puguin controlar com el que succeeix amb la nostra dependència d'Europa, fonamental pel nostre demà, que exigirà la pressa de posicionaments innegociables.

La mateixa visió de la pujada del tipus d'interès dels darrers mesos o la inflació evident que suportem, encara no tenen el pes mediàtic que mereixen, malgrat el sacrifici que suposa la seva aplicació pels milers de famílies, però crec que ha arribat el moment de parlar d'aquests punts d'interès per, almenys, fixar estratègies que serveixin per al que vindrà.

No pot ser de rebut pensar que encara ens podem continuar endeutant, quan els acords al màxim nivell d'Europa, van per una altra línia, per tant, a què s'espera a començar a parlar de tot això amb transparència i responsabilitat; no fer-ho només serà garantia d'un nou atac cap a una classe mitjana, tocada de mort, que poc podrà fer si no se li donen les eines d'informació i suport per fixar estratègies de futur possibles, on la competitivitat torna al primer nivell per tot el teixit empresarial que suposa la petita empresa i els autònoms imprescindibles per refer el propi castell de la nostra supervivència.