Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Recentment, el nou alcalde de Tarragona, posava de manifest la greu situació econòmica de les finances municipals, per cert, sense indicar les raons de la problemàtica, ni existint, tampoc, la resposta per part dels grups opositors al respecte, en tot cas, la referència obligada és que «el pressupost de tots» està en pèrdues i exigirà la presa de mesures per buscar un equilibri necessari, com sempre amb sacrificis afegits per la ciutadania amb més impostos.

Deixant de costat el tema de casa nostra, poc es parla de la situació crítica de la majoria dels comptes públics, que es veuen en situació de crisi des de fa molt de temps, i amb problemes de futur complicats; és un fet objectiu que el «passiu» s'ha anat incrementant en els darrers anys, en un exercici de descontrol manifest per part dels governs de torn, de tots els colors, a l'hora d'ordenar la seva despesa i decidir que fer amb els diners comuns.

Es pot constatar que el tema que refereixo, poques vegades arriba a l'opinió pública en general, més entretinguda en debats estèrils que, ben segur, no porten enlloc, però que suposen un «divertiment» per no pensar en els problemes on estem instal·lats des de fa temps. En cap cas, es produeixen debats per parlar de com es gasta, com es limita, com es controla i què prioritzem a l'hora de la despesa, fins i tot, s'ha tret importància a la discussió de la Llei de Pressupostos, als diferents nivells d'Administracions, especialment per la mateixa manca de compliment del que s'aprova, que després no es porta a la pràctica per raons i justificacions de tota mena.

La situació que comento, encara és poc tractada, malgrat que, cada cop es fa més evident, tot té un límit i que així queda maquillat per la nostra pertinença a Europa, pel que fa als grans números de país.

Com a ciutadans estem acostumats que els diferents executius facin la seva feina en funció d'uns discursos polítics que prioritzen la despesa com contraprestació, electoral, sense valorar, de cap manera, d'on surten els diners i com s'administren.

Segurament el fàcil és «anar fent», pensant que tot té solució i que quan existeixen problemes ja incrementarem els impostos, demanarem crèdits, o tindrem el suport d'Europa per buscar sortides en positiu.

Al llarg de molts temps, la inflació no ha estat problema, avui sí que ho és; la Banca ha sigut solvent i ha donat crèdit sense miraments, avui tampoc és així, Europa ha mantingut el tipus d'interès de referència a la baixa, tampoc ara és així; i finalment, el nostre entorn no és de «tranquil·litat», sinó que la situació bèl·lica la nord d'Europa, Orient Mitjà i Àfrica, és un fet constatable, amb conseqüències venidores, no precisament positives, que influiran en el nostre marc econòmic.

Per tant, en base a tot l'esmentat, crec que haurà de ser el moment de valorar la despesa pública, en la seva justa mesura, si no volem que el problema ens superi i comporti que la «misèria compartida» per manca de resposta pública, sigui un fet, més aviat que tard.

Què succeirà si no es poden equilibrar els pressupostos, o el que és més greu, si no s'obté la liquiditat per continuar donant resposta als pagaments compromesos. No oblidem que el tema té «miralls on retratar-se» en l'àmbit global, que podem veure llunyans però reals.

És un fet evident que, en les campanyes electorals, es parla poc de tot això, perquè el que és vàlid és el farem, sense parlar de com es finançarà i quan s'executarà, exemples en tenim molts, inclús a casa nostra, amb «grans projectes» d'actuacions que avui ja són història oblidada.

Podem continuar en la línia actual, però no ens podem permetre tot el que fem i s'hauran de fixar prioritats a l'hora d'ordenar una despesa pública que no pot continuar desfermada i on les solucions no passen exclusivament en «baixar» costos de la nostra classe política, de manera testimonial; ni incrementar determinats impostos, sinó que també s'haurà d'analitzar en profunditat les decisions, segurament no amables, que comportaran un nou model de “despesa” assumible. No oblidem que qualsevol decisió pública té conseqüències col·laterals i, així, determinades decisions poc pensades, el que ens portaran serà inseguretat jurídica i, el que és més emblemàtic, la contínua pèrdua de credibilitat per aquells que haurien de defensar-nos i ser la referència per una gestió positiva.

tracking