Waterloo fou una victòria

Quan el president Puigdemont va haver d'exiliar-se a Bèlgica, va trobar allotjament per a la seva oficina a la comunitat de Waterloo, a la rodalia de Brussel·les. Als habituals de la caverna mediàtica madrilenya i a un grapat d'adoradors de l'article 155 els hi va faltar temps per criticar la ubicació. Als camps de Waterloo, el 18 de juny de 1815 es va lliurar la gran batalla entre els exèrcits de la Setena Coalició i la Grand Armée napoleònica.

Per les peculiars mentalitats de l'Espanya recalcitrant, sorprenentment, Waterloo és habitualment llegit com la derrota de Napoleó Bonaparte. Els historiadors també mantenen aquesta terminologia de derrota, des d'una certa francofília que es manté fins ara. I això, malgrat el Dos de Maig, Bailèn i els setges de Girona, Tarragona o Saragossa.

És ben cert que, a Waterloo, no hi van participar espanyols, llevat del General Alava, ajudant de camp d'Arthur Wellesley, Duc de Wellington.

L'exèrcit angloportuguès del que, a la historiografia anglosaxona, es coneix com la Guerra Peninsular, s'havia dissolt quasi dos anys abans. A Waterloo, no hi va haver espanyols ni portuguesos que havien lluitat contra Napoleó.

No seria fidel als meus avantpassats britànics ni a la història si no em sentís orgullós de la gran victòria de Wellington.

Entenc que els tarragonins, víctimes d'un horrible setge i saqueig, que va deixar la ciutat destruïda i els seus habitants delmats i dispersats, tot plegat quatre anys abans, en arribar les notícies de Waterloo, ben podien fer volar campanes de celebració d'una victòria que va canviar el curs de la història.

Avui, haurem de veure si els acords de Waterloo representaran una victòria, no militar, sinó del seny, de l'acord, del diàleg i l'enteniment: aquest cop, també amb el disgust d'una part del país del costat.

Segur que hi haurà desconfiances perquè de l'espanyolisme profund costa esperar que ho entenguin i ho acceptin. Malgrat que de Catalunya i, per cert, de la Gran Bretanya, sempre s'han obtingut beneficis, alguns sentiments obtusos els fan mantenir un cert odi i menyspreu secular. Això no ens ha de limitar els sentiments de victòria, aquest cop, a Waterloo.