Unitat d'IBI en l'universal

Ah, la vida. Aquella successió inacabable d'embeinar-se-la i tornar-se-la a embeinar. Sense anar a més lluny aquí em teniu, després d'anys pronosticant la mort de la premsa impresa, intentant quadrar uns mots sentits amb l'espai limitat del paper d'un diari comarcal gratuït.

He pensat una estona (breu però intensa) com començar aquesta nova columna i he resolt que no és moment per al cinisme, sinó per a esbossar un cant a la unitat i a l'esperança. També durant molts anys, he intentat definir què caracteritza el Camp de Tarragona i els seus habitants. No me n'he acabat de sortir. He intentat aproximacions climàtiques (llamps i vents i merdes de poetes) però el medi se'ns ha destarotat. Ho he provat amb la història, amb la indústria minvada i el turisme decadent, o amb una agricultura moribunda. Però som una gent tan anàrquica i imprevisible que ens resistim a la categoria i l'encasellament.

Però hem trobat per fi un aspecte que sí que ens uneix. Tots els ajuntaments importants de la nostra regió han decidit, molt sàviament, que era el moment d'apujar les taxes municipals. Com un sol home. Aplicant inflacions i una miqueta més, que no és qüestió de quedar-se curt. Per què reduir les nòmines escandaloses dels consistoris quan es pot castigar el propietari? De fet, ja hi està acostumat, després de la bestialitat de l'increment dels tipus d'interès a les hipoteques. Enhorabona, Tarragona. Com deia el filòsof: «a robar carteres, que no hi ha pasta per a menjar».