Extremisme

Ara fa exactament un any menys una setmana que vam fer rodar el mot extrema a conseqüència de l’arribada a l’alcaldia de Ripoll d’un partit al qual tots els altres han convingut de qualificar d’extrema dreta. Ves per on, un any després el mateix partit ha guanyat plaça per entrar al Parlament, per això recuperarem una mica la qüestió, que prou s’ho val.

Extrema prové d’extra, forma adverbial d’exterus, ‘de fora’, un adverbi amb quatre branques de derivats, totes quatre originades per adjectius: estrany, exterior, extern i extrem. Les tres primeres recullen la idea d’exterioritat present en l’ètim, és a dir, de forania. Extern la conté d’una manera més vaga, i potser és per això que només compta amb un parell de derivats (externament i externat. Externalitzar, malgrat l’alta freqüència actual, encara no ha estat recollit); exterior ja la presenta de manera més clara, cosa que explicaria per què té el doble de derivats. Però allà on s’observa d’una manera rotunda és a la primera branca, la d’estrany. Perquè estrany és sinònim, alerta, d’estranger, i en conseqüència pare d’estrangeria, estrangerisme i fins i tot d’un verb tan curiós com estrangeritzar («Modificar quelcom propi imitant una cosa estrangera»). Extrema i estrangera, doncs, provenen de la mateixa arrel, cosa que confirma molt gràficament aquella teoria que diu que els extrems (i mai tan ben dit) es toquen.

En italià tenen una paraula força curiosa, straniamento, que no té res a veure amb el nostre estranyament («Pena que consisteix en l’expulsió del condemnat del territori nacional»: seria un perfecte fals amic). L’estranyament italià és un ‘esdevenir estrany’, un ‘allunyament’ que provoca el desconcert, la dificultat de situar-se allà on fins ara estàvem situats. Un bon exemple de straniamento seria el del veí del centre de Barcelona, o ben mirat de tants indrets del país, que de cop i volta, sense moure’s de casa, comença a sentir-se com un estrany al barri perquè li han canviat els comerços (ara són paquistanesos), els veïns (ara són nòmades digitals) i fins i tot l’aspecte general (ara predominen els edificis nous i «funcionals»).

Fa un any ho rematava, si fa no fa, amb aquesta conclusió: si jo fos d’un partit d’extrema dreta i descobrís que, al capdavall, provinc del mateix lloc que aquell a qui més odio, una mica straniato sí que em quedaria. La gràcia que tindrà el previsible xoc d’extremitats que es produirà al Parlament serà comprovar si efectivament es toquen o, com els imants, es repel·len. Ni que sigui per això, soc del parer que el trasbals electoral haurà valgut la pena.