Consell

Avui no tinc més remei que començar amb una citació treta de la premsa perquè s’entengui de què va: «Un informe del Comitè d’Experts del Consell d’Europa mostra una ‘profunda preocupació’ per la sentència del TSJC que imposa un mínim del 25% de castellà a les aules de Catalunya. Critica també la manca d’ús de la llengua catalana en alguns àmbits de l’administració pública, com justícia o sanitat».

El cas del mot consell és ben curiós, tal com ja explicàvem fa un parell d’anys arran d’un seu parent cèlebre, conseller. Perquè resulta que a la base de la família hi ha una confusió bastant infreqüent; es veu que existien dos termes llatins, consilium, ‘deliberació, consulta, consell’, i concilium, ‘reunió, assemblea’, que en catalanitzar-se es van acabar confonent, perquè la pronúncia era pràcticament idèntica, i també perquè el primer havia incorporat el sentit de ‘reunió consultiva’. La suma de sentits de tots dos va produir un fet força insòlit: una família relativament nombrosa (una trentena de derivats) en què la branca culta dobla la vulgar: concili, conciliar, reconciliar-se, irreconciliable i companyia (fills de concili) superen amb escreix els derivats directes de consell (consellers i conselleries). Tal vegada l’únic una mica curiós de la colla és aconsellador, que efectivament vol dir el que sembla, ‘persona que dona consells’ (el mateix significat que el conseller original, abans de ser elevat a rang de càrrec polític). També crida l’atenció el doblet de verbs sinònims desconsellar/desaconsellar. No és gens estrany que un dels dos hagi quedat en l’ostracisme.

A diferència d’aquell dia, avui el protagonista és directament la mare, o sigui, consell. Que té la gràcia que encarna a la perfecció les dues ànimes de què aquella confusió inicial va dotar la família. Per això la primera accepció del GDLC és ‘Manifestació de parer sobre allò que altri ha de fer’, amb ni més ni menys que sis subaccepcions, i després ja ve la d’avui, ‘Reunió de persones encarregades de discutir i de resoldre qüestions importants’. Que, per cert, fins i tot supera l’altra en subaccepcions: en té fins a vuit (de ‘consell d’administració’ a ‘consell de redacció’). I cal dir que la reunió de persones que ens ocupa ara, el Consell d’Europa (poca broma, si més no teòricament) representa millor que ningú aquestes dues cares: la del concilium (reunió o assemblea) i la del consilium (deliberació, consulta). Al màxim nivell. Confiem que complementi aquest desdoblament amb una mínima autoritat per fer que els seus consells no quedin en mers parers i prou.