Crisis democràtica
Després de cada consulta electoral i a la vista dels resultats, es fan múltiples interpretacions del perquè de la decisió de la ciutadania a l’hora de 'triar' entre uns i altres, a més, en els darrers temps, es fan ‘càbales’ sobre el suport a determinades propostes electorals, més en funció de ‘l’opinador de torn’ que d’acord amb una lectura objectiva del fet en si mateix.
Hem pogut veure com els vots de la gent va ‘mutant’ cap a opcions deferents de les clàssiques, amb una opció pels extrems més conservadors i una caiguda evident de les ofertes electorals, suposadament progressistes; davant el panorama exposat, moltes són les lectures que es fan, malauradament més en funció de l’interès dels que parlen que a partir d’un exercici d’objectivitat que queda difuminat.
Crec que seria urgent fer una valoració des del seny i la lògica, valorant els ‘perques’ dels canvis, especialment en el sentit d’analitzar la raó dels mateixos en la seva justa mesura. Així, no es pot amagar per més temps, el descrèdit d’una classe política, on sembla que l’únic vàlid és el lideratge puntual, al cost que calgui, fins i tot, avortant els principis de la lògica; el no fer el compromès electoralment, la gestió nefasta, per incapacitat i incompetència, d’uns ‘executius del poder’; o la pròpia nul·la aplicació d’anàlisi objectiva en moltes de les decisions, són fets que ens porten a la frustració i indirectament a una desqualificació del poder polític, fins a cotes insospitades; però és que a més, la mateixa radicalització, d’uns i altres, ens trasllada a un marc social on l’enfrontament es fa realitat de manera repetida. L’exercici de la desqualificació de l’adversari, també és una evidència consolidada, per no esmentar la ‘nul·la’ capacitat de reconèixer ‘als contraris’ més com adversaris i menys com enemics.
Evidentment, el model vigent ens transporta, més aviat del que puguem sospitar, a una situació difícil i complicada, on la resposta dels conciutadans optarà pel menfotisme, però també per ‘apuntar-se’ a uns extremismes inqualificables.
Podem continuar en la línia del rebuig, per tots, malauradament què succeirà quan en el marc democràtic, que encara gaudim, siguin els extrems els que ‘dictaran’ el seu ideari, en algun moment ja des del poder i no des de l’oposició?
És possible seguir optant per seguir negant la crisi i buscar culpables als quals endossar el problema, però això és la garantia que abans he posat en evidència.
Inclús podem oposar-nos al dictat dels resultats electorals, en una temptació molt perillosa, cap a una opció ‘menys democràtica’, però el que sembla inapel·lable és que quelcom s’ha de fer.
Ja sé que el ‘centrisme’ sembla que és ‘l’opció caducada’, malgrat que la majoria de la població s’apunta a aquesta, i que alternatives d’aquesta via tenen poca rellevància, ara bé, el que si estic convençut és que si ‘els majoritaris d’avui’ no són capaços de conquerir acords amplis, la seva rellevància ara, donarà pas a altres majories, difícils de qualificar, però amb respostes que tindran suports electorals, per molt que puguin no agradar-nos.
Les crisis només es poden salvar en funció d’estratègies conjuntes dels implicats, si pensem que aquesta no és la via, és possible que la mateixa evidència ens passi per sobre ben aviat.