Secessionisme

No m’estranyaria gens que l’èxit del terme separatisme per referir-se a l’independentisme es degui a la dificultat de pronunciar secessió (i els seus derivats, que només són dos: secessionisme i secessionista). 

La seqüència de tres fonemes correlatius que sonen igual (com a essa sorda, per simplificar-ho) acostuma a generar rebuig, i sovint la llengua s’empesca estratègies per evitar-ho; és el mateix que passa, per exemple, amb decisió, un terme que no pocs parlants pronuncien com de-si-sió, amb les dues sonores.

Doncs amb segregacionisme ha passat una mica la mateixa. Al llarg del més de mig segle de vida que ja té el blaverisme valencià, han conviscut ambdues denominacions (segregacionisme lingüístic i secessionisme lingüístic) per referir-se a aquesta forma d’atacar la llengua que acaba de reviscolar el tristament cèlebre regidor de Rubí. 

I això que, ben mirat, segregacionisme té la dificultat afegida de ser més llarga (una síl·laba més), però ni així; encara que en el debat de carrer la dificultat de pronúncia és un element que no se sol tenir en compte, en realitat té un pes molt més decisiu que no ens pensem a l’hora de fer les tries lingüístiques (si en voleu un parell d’exemples clars, penseu en com sonen Generalitat o Esquerra Republicana quan parleu informalment: ens mengem una síl·laba, com a resposta adaptativa a sengles cadenes fòniques que requereixen un esforç superior al normal).

Pel que fa a l’etimologia, secessió té poc misteri: deriva de cedir, del llatí cedere, pràcticament amb el mateix significat. Fixeu-vos quantes -cessió més que hi ha a la família: accessió, cessació, concessió, intercessió, processió, retrocessió i successió. Totes amb la corresponent dificultat de pronúncia, cosa que no us costarà de comprovar si penseu en quantes de les vuit feu servir més o menys habitualment.

Tampoc n’hi hauria tantes si cedir no fos un verb especialment promiscu. De fet, compta amb gairebé un centenar de derivats, que el transformen en un dels més prolífics del diccionari (banda mitjana-alta), i alhora un dels més discrets perquè fins avui per aquí només l’havíem vist de resquitllada a través d’un dels nostres clàssics entre els clàssics: procés. 

Que, ara que m’hi fixo, va just després del substantiu més curiós dels abans esmentats: processió. Que què és una processió? Va, farem una cosa: com que avui dia és tan fàcil, us deixo que ho cerqueu vosaltres mateixos al DIEC (teniu una app a l’abast de la mà). Ja veureu que valdrà la pena.