L’alegria

Benvolgudes i benvolguts, la vida cristiana és curulla d’alegria. Sí, i ho és malgrat totes les adversitats imaginables que l’ésser humà passa. La vida és plena d’alegria, per damunt de tot, gràcies a la promesa de Jesús de Natzaret, una promesa feta, paradoxalment, la vigília de la seva passió i mort: «Ara us entristiu, però la vostra tristesa es convertirà en alegria, perquè me’n vaig al Pare.» Aquesta tristor convertida en alegria és eterna i la celebrem i vivim, i ens serveix de coixí amorós quan se’ns apropen els mals moments de l’existència. Això ho dic perquè, precisament, aquest diumenge tercer d’Advent és el diumenge anomenat gaudete, és a dir, de l’alegria, i ho voldria aprofitar per parlar-vos, precisament, de l’alegria. És una denominació que els catòlics compartim amb altres confessions cristianes. En llatí, gaudete vol dir ‘alegreu-vos’ i és la primera paraula de l’introit de la missa del dia, que s’extreu del text de la carta de sant Pau als filipencs (4,4) i que ens vol animar a preparar el Nadal.

L’alegria autèntica no és l’optimisme, ni la rialla, ni la disbauxa col·lectiva. No rau tampoc a tenir salut, tot i que és ben legítim desitjar-la i cercar-la; tampoc es pot fonamentar en la riquesa, ni en el fet d’haver fet un bon negoci. Ni tan sols es pot pensar que la felicitat veritable ens sobrevindrà a mesura que les coses ens surtin bé. Tampoc consisteix a divertir-se o gaudir. I és que l’alegria profunda de la que us vull fer adonar és interior i és preocupació pels altres. És, en definitiva, resseguir les benaurances de Jesús: Feliços els nets de cor, els qui ploren, els pobres, els compassius, etc.

La Bona Notícia i l’arrel de tota aquesta alegria és que Déu ens estima i això ens dóna seguretat, confiança i, evidentment, l’alegria profunda que perdura i és plena d’esperança! Perquè Déu, a través del seu Fill Jesucrist, s’encarnà en Maria, es feu humà com nosaltres, ens ha estimat fins a l’extrem fins donar la vida per nosaltres i ens ha ensenyat a participar de l’alegria eterna. És d’ell l’únic amor que no falla, perquè és de Déu. Aquesta alegria de saber-se estimats —no podem ser ingenus— també té esculls que se’ns presenten a la vida. Però també l’Evangeli ens dona el remei per a continuar contemplant la vida amb alegria. La clau està a no tenir por. A no tenir por i a admetre que nosaltres, malgrat que no som capaços de fer el bé sempre, només pel fet de voler fer en la vida diària el que Déu ens demana, ja ens fa feliços de veritat. Exercir aquesta felicitat és a les nostres mans, cosa que em recorda molt l’episodi de sant Francesc d’Assís a l’escrit de Les floretes en el qual, en ser interrogat pel germà Lleó sobre en què consistia la perfecta alegria, Francesc fa aquella exposició sobre el que era mantenir una alegria radical, sorprenent i incomprensible per a la mentalitat humana, fins i tot en els moments més difícils. Ho era aleshores i també en els nostres dies. És una de les grans lliçons del Sant: Per damunt de totes les gràcies i dons de l’Esperit Sant, hi ha el de suportar alegrement els mals moments per amor.