Una alegria que plora

Benvolgudes i benvolguts, «una alegria que plora» i «una tristesa que riu». Així podríem dividir el nostre món entre els qui viuen de la fe i els qui queden aclaparats pels afers i els béns del món. La vida de fe és, gràcies a Crist, una alegria que plora. Per això Jesús pot dir als seus deixebles a l’últim sopar, poc abans de la seva passió: «També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà perquè us tornaré a veure. I la vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22).

Déu era amb el Crist quan passava per aquest món fent el bé, quan predicava i quan patia, i fins quan es queixava d’abandonament. Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant, amb oli d’alegria. Després d’això, avança en la seva missió amb totes les conseqüències. I malgrat l’angoixa i l’abandonament de la passió, tant li fa que el matin penjant-lo en un patíbul. La seva alegria ningú no l’hi prendrà, perquè ressuscitarà al tercer dia. Aquest és el paradigma de la vida cristiana. El cristià prega amb joia, encara que pateixi molt, perquè té la seguretat d’arribar a terme. Sap que la seva fe, flamejant d’amor i d’esperança, és una alquímia divina que li transforma el dolor en felicitat. Com afirma a la Carta als Hebreus: «Tinguem la mirada fixa en Jesús […]. Ell, per arribar al goig que li era proposat, va suportar el suplici de la creu […]. Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang» (12,2-4).

Ben al revés, el qui està afeixugat per les coses del món i el seu projecte vital és tan sols tenir i posseir, viu en una existència d’angoixa sorda o sorollosa, a voltes tràgicament reconeguda i exhibida al defora, o inconfessada i amagada amb un conformisme trist. «El diner, el confort […], la seguretat material no falten sovint; però el tedi, l’aflicció, la tristesa són desgraciadament la dissort de molts», afirma Sant Pau VI (Gaudete in domino, I). Sigui com sigui, però, hom acaba amb una tristesa disfressada, una tristesa que riu.

La tradició autèntica de l’ascetisme cristià és plena d’aquestes veritats. Cadascun dels «grans mestres espirituals ens ha deixat un missatge particular sobre l’alegria» (ibid., V). Voleu estar contents? Patiu una mica pel Crist i pels germans. No temeu la mort; ans més aviat alegreu-vos, perquè arribeu a la casa del Senyor. Si us prenen el pèl perquè sou creients i aneu a missa, estigueu contents de sofrir contumèlia pel nom de Jesús. Heu perdut la salut? Accepteu amb paciència el sofriment, com aquella dona que, després de treballar de valent, passà tretze anys al llit, nafrada de cap a peus i mai no va queixar-se. El Divendres Sant és el plor fugisser i evanescent de l’alegria de la Pasqua eterna en què viu el cristià. Per això, avui, diada de Pasqua, escoltem de sant Pau: «Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (Col 3,1-2).

Som cristians de debò? Ho serem si aquest llenguatge de Pasqua no resulta massa irreal als nostres llavis.