La fe nua

Benvolgudes i benvolguts, avui m’abelleix d’explicar-vos una petita història. Es tracta d’una senyora que vaig anar a visitar l’altre dia. Ella m’explicava que és una dona creient, tot i que, per circumstàncies de la vida, mai no havia pogut rebre un ensenyament cristià com la catequesi. Ara, de gran, s’ha apropat a la pregària comunitària de l’Església, en gaudeix i n’ha descobert la profunditat humana.

A més em va voler explicar la seva estada recent a l’hospital. Enmig d’anades i vingudes al servei d’urgències, de proves mèdiques i d’estats de salut molt febles, em va contar una experiència profunda. Un d’aquells dies, en un moment crític que augurava un desenllaç poc esperançador, girà els ulls cap amunt, com buscant el cel representat pel sostre de l’habitació. Hi cercava Jesús i els seus àngels, llur presència i llur consol en aquell moment d’incertesa i debilitat. 

La seva sorpresa fou que aquesta vegada no experimentà res, ni cap llum ni cap confort. I durant uns segons restà decebuda. Però, al moment següent i de forma espontània, li sortí del cor aquesta pregària: «Jo avui no et veig, Senyor, però estic segura que tu sí que em mires. Si ara no et veig, et veuré quan sigui el moment, quan tu ho disposis.» Potser ella, sense saber-ho, estava aprenent a conèixer Jesús des de l’experiència madura de la fe nua.

Mentre escoltava el seu senzill relat, pensava en la importància d’aquesta vivència i em preguntava: ¿Què ens passa quan deixem d’experimentar sensitivament l’acompanyament de Jesús? ¿Com reaccionem quan el nostre interior no sent sinó buidor? ¿Què sentim quan la presència de Déu s’enterboleix per la por o l’egoisme? A voltes no és tan obvi distingir entre el que creiem i el que percebem només per les aparences.

Ens trobem davant el misteri de l’experiència de fe, sovint acompanyada de moments de foscor. Com els deixebles, que dalt la barca, veuen el Mestre dormint incomprensiblement sense inquietar-se davant la gran tempesta. Llavors Jesús ens demana una experiència radical, de confiança plena en les seves promeses. I, com a aquells deixebles, ens diu: «Per què sou tan covards, encara no teniu fe?» (Mc 4,40).

No sempre veiem ràpidament com el vent s’encalma i arriba la bonança. Potser la travessa no acaba tan de pressa com voldríem i ens sentim esmaperduts, lluny del port. És llavors que hem d’aprendre a distingir entre l’evidència i la certesa, entre la prova empírica i la fe nua. Es tracta d’un camí de maduresa, de continuar endavant més enllà de les nostres percepcions. Potser Déu s’amaga perquè anhela la nostra resposta valenta i lliure.

També Jesús a la Creu sent un fracàs profund quan deixa d’experimentar la dolça presència del Pare que l’ha acompanyat al llarg del seu ministeri. La seva resposta espontània sorgeix d’uns llavis acostumats a la pregària d’Israel, un lloc segur on arrecerar-se: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46). La certesa de la pregària és més segura que les nostres sensacions. I en ella sabem que Déu mai no ens enganya ni abandona, i que la nostra esperança troba el fonament ferm del seu amor.