Vaticà II (1): Un retorn als textos conciliars

Benvolgudes i benvolguts. Enguany l’Església s’està preparant per a la gran festa jubilar de l’Any Sant de 2025. Com ja vam indicar, és voluntat del papa Francesc que aquesta avantsala del Jubileu sigui «un any intens de pregària», fent del parenostre el veritable programa dels seguidors de Jesucrist. D’aquí que a començaments d’any dediquéssim vuit Cartes Dominicals a glossar-ne el contingut. 

Però també, era voluntat del Papa que, en el marc d’una Església «cridada a intensificar el seu compromís sinodal», retornéssim al mestratge genuí dels textos del Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965). Sobretot les seves quatre Constitucions, juntament amb el Magisteri dels últims decennis, «continuaran orientant i guiant el poble sant de Déu, perquè progressi en la missió de portar l’anunci joiós de l’Evangeli a tothom» (Carta del Papa a Mons. Fisichella, per a demanar-li d’organitzar la festa jubilar de l’Any Sant de 2025).

Per aquest motiu, a partir d’aquest diumenge, com vam fer amb el parenostre, dedicarem unes quantes Cartes Dominicals a glossar la importància del Concili Vaticà II per a la vida de la nostra Església. Aquesta reflexió ens pot ajudar a pouar els fonaments dels nostre avui eclesial, que no són altres que els de l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist.

Quan l’octubre del 1962 s’inaugurava solemnement el Concili Vaticà II, un servidor encara no havia iniciat la preparació catequètica per a la Primera Comunió. Això vol dir que la meva generació ja no és de les que va viure l’esdeveniment conciliar quan aquest tenia lloc. Tan sols recordo d’aquells anys el dia que la mare a la pregària del vespre —la mare ens feia resar cada dia— ens va dir a la meva germana i a mi que havíem de pregar molt pel papa Joan XXIII perquè es trobava greument malalt. 

Eren els primers dies del mes de juny de 1963, que culminarien amb el seu traspàs i amb l’elecció del nou papa: Pau VI. La vida i l’obra del Concili, per tant, la descobriria uns anys més tard, en l’etapa de formació en el Seminari. Què dir doncs, del Concili Vaticà II després de seixanta anys? Quin va ser el seu objectiu primordial? Què en queda de tota aquella magna obra? Quin és el seu llegat? Ens hi hem d’apropar com si féssim tan sols una simple classe d’història? 

Donat el caràcter fugisser de tot esdeveniment històric, i en el marc del ritme acceleradíssim del món d’avui, fins i tot, alguns s’han fet aquesta pregunta: ¿pot tenir un significat permanent un Concili dels anys seixanta del segle passat i que, a més, no va definir dogmàticament cap doctrina?

Per respondre a tots aquests interrogants, ens convé aprofundir l’esdeveniment conciliar en si mateix, així com la recepció dels seus documents en el postconcili. És el que, de fet, ens han demanat els últims papes. A tall d’exemple, el mateix papa Benet XVI, a la Carta Apostòlica Porta fidei, demanava retornar als textos del Vaticà II que els Pares conciliars ens van deixar per herència, per tal «que siguin coneguts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, dins la Tradició de l’Església» (PF 5). De forma senzilla, mirarem de glossar aquest esdeveniment en les properes Cartes Dominicals.