Vaticà II (2): L’Església, eix de l’arquitectura conciliar

Benvolgudes i benvolguts, com vam indicar la setmana passada, volem glossar en les properes setmanes el mestratge del concili Vaticà II. A banda de fer-ho anant directament al contingut dels documents aprovats, hi ha un altre camí que condueix de dret al cor del Concili i que, per tant, cal considerar-lo com una clau de primera magnitud per a poder avançar sòlidament en la comprensió de l’obra del Vaticà II. Aquesta altra clau és deixar parlar sobretot els papes del Vaticà II, sant Joan XXIII —el Papa que el convoca i l’inaugura— i sant Pau VI ―el Papa que en recull el llegat i el porta a plenitud. Es tracta d’anar als seus textos, al·locucions i missatges, i poder veure de primera mà què volien, què pretenien, què esperaven tant Joan XXIII com Pau VI de l’esdeveniment conciliar. Ho hem de fer perquè, a mesura que se’ns allunya l’horitzó temporal de la seva execució, hem d’incrementar la nostra acció pedagògica. Efectivament, cada cop hi ha més persones creients que no han «rebut» ni «mamat» el Concili en el seu moment, i això ho hem de tenir en compte si el que volem és seguir els seus passos.

Iniciat el Concili, la primera setmana de desembre de 1962, els Pares debatien sobre quina havia de ser la intenció bàsica i el centre unificador. Així, el cardenal Léon J. Suenens, de Malines-Brussel·les, seguint la perspectiva assenyalada per Joan XXIII un mes abans de l’inici del Vaticà II, proposava que fos un Concili sobre l’Església, amb dues perspectives: contemplar l’Església cap endins i contemplar-la cap enfora. A la primera, era necessari exposar la naturalesa de l’Església i la seva activitat evangelitzadora, docent, santificadora i orant. A la segona, era convenient presentar la realitat eclesial en tant que estableix diàleg amb el món: la vida de la persona humana, la justícia social, l’evangelització dels pobres, la pau. Al dia següent d’aquesta intervenció, el cardenal Montini, el futur Pau VI, parlà en el mateix sentit i formulà la qüestió primària del Concili en aquests termes: «Què és l’Església? Què fa l’Església? Aquests són els dos eixos en els que és necessari disposar totes les qüestions d’aquest Concili. El misteri de l’Església i la missió de l’Església.»

Després, ja com a Papa, en el seu importantíssim discurs d’obertura del segon període conciliar, el 29 de setembre de 1963, establia d’aquesta forma les quatre principals finalitats del Concili: «La noció, o, si es prefereix, la consciència de l’Església, la seva renovació, el restabliment de la unitat entre els cristians i el diàleg de l’Església amb els homes de la nostra època» (n. 15). I aquest va ser el diàleg intern i extern del Concili. Fou la tesi de fons que perdura: el Vaticà II té una veritable projecció de futur perquè ressitua el ser i l’actuar de l’Església, arrelant-se i fonamentant-se en la genuïna Tradició, però amb els ulls posats en l’home d’avui, amb els seus neguits i esperances. Com afirmava Jean Guitton, un dels laics que van participar en el Concili, «l’arquitectura dogmàtica del Concili es desplegava al voltant de la idea de l’Església».