Vaticà II (3): La paraula de Déu i la litúrgia

Beenvolgudes i benvolguts, com dèiem la setmana passada, l’arquitectura del Concili es desplegà al voltant de la idea de l’Església. Després de més de setanta esquemes preparatoris, el treball fet es copsa a través de les quatre Constitucions conciliars: Sobre la litúrgia Sacrosanctum concilium (SC), sobre l’Església Lumen gentium (LG), sobre la Paraula de Déu Dei Verbum (DV) i sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes (GS). Començarem amb les Constitucions sobre la Paraula de Déu i sobre la Litúrgia:

En tot l’intens treball conciliar hom s’adona que, per tal de donar una visió englobant i completa de l’Església, es feia necessari establir on i com havia de ser cercat el seu fonament. I el fonament era, i és, la Paraula de Déu. Tant en el debat inicial sobre la litúrgia, com en el primer debat sobre l’Església, això era ben patent. D’aquí que des de la lògica teològica i des d’un punt de vista metodològic —encara que no des d’un sentit estrictament cronològic—, la Constitució sobre la Paraula de Déu revesteix un caràcter fundador sobre el qual s’eleva tot l’edifici doctrinal del Vaticà II. Així, se’ns recorda que el centre de la vida de l’Església és el misteri de Déu revelat en Crist i comunicat pel Sant Esperit. Hom poua aquest centre vital en l’Escriptura i la Tradició, que constitueixen el dipòsit sagrat de la Paraula de Déu confiat a l’Església i custodiat pel seu Magisteri autèntic. És així com «l’Església, amb la seva doctrina, amb la seva vida i el seu culte, perpetua i transmet a cada generació tot allò que és i tot allò que creu» (DV 8). A partir d’aquest eix fonamental a redós del misteri de Crist, es podrà desplegar l’altra orientació, la de l’Església cap enfora, l’Església enviada a la missió, la que estableix diàleg amb el món. Repassem pausadament aquesta centralitat vital de la Paraula, fem-ho aquests dies que venen en els quals se’ns oferiran estones de vacances, més propenses a la tranquil·litat.

Però val a dir que el treball conciliar, malgrat assenyalar la centralitat de la Paraula, cronològicament s’inicià des de l’orientació del diàleg intern, tractant d’aquella dimensió íntima de l’Església que és la divina litúrgia, que, dins la concepció sacramental de la comunitat eclesial, comunitat eucarística, esdevé el cor, el fons i el cimal de la vida cristiana. En tractar de la litúrgia, el Concili palesava que «la principal manifestació de l’Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa eucaristia, en una única pregària, entorn d’un mateix altar presidit pel bisbe envoltat del seu presbiteri i dels ministres» (SC 41). La litúrgia és alhora l’encontre amb el Crist, que actua en la seva Església i, també, espera activa la seva vinguda en la glòria. Per això, el Concili encoratja els fidels a participar en l’acció litúrgica «d’una manera conscient, activa i fructuosa» (SC 11), i especialment en l’eucaristia, que ocupa el primer lloc, com a font i cimal, ja que la finalitat última de l’acció de l’Església és «la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu» (SC 10). La litúrgia, celebrada en la llengua del poble, havia d’ajudar en aquesta comesa.