Vaticà II (5): Els Decrets Conciliars

Benvolgudes i benvolguts, els 9 decrets que formen part dels documents del Vaticà II poden ser presentats com a explanació de les quatre grans Constitucions, glossades a les darreres Cartes dominicals. Els seus continguts i els seus ensenyaments volen donar resposta als dos diàlegs bàsics del misteri de l’Església, dels quals també n’hem parlat: l’intern i l’extern. 

El doble moviment del cor eclesial, la sístole i la diàstole que dóna impuls i possibilita la regeneració de la sang, la contracció i l’expansió del cor, aquella pregunta pel ser i per l’estar, per la identitat i per la missió, és a allò que respon el Concili. D’aquí la seva actualitat, el seu caràcter permanent. Vegem-ho en els seus Decrets.

Pel que fa a la renovació interna, entrellaçat amb les Constitucions, hi trobem l’intent de complementació entre el primat del Papa i l’episcopat: els principis doctrinals que afecten l’episcopat es desenvolupen en el decret Christus Dominus, amb l’afirmació de la sacramentalitat de l’episcopat com a fonament de la col·legialitat dels bisbes entre ells.

També la vida i l’espiritualitat dels preveres, amb el decret Presbyterorum ordinis, incideix en la seva formació per mitjà del decret Optatam totius, que indica que el ministeri presbiteral no és merament funcional, sinó que la gràcia del sagrament de l’orde toca misteriosament tant el ser com l’actuar del prevere amb vista a una especial configuració a Crist, precisament per a poder servir la comunitat en nom de Crist (PO 2).

 

S’insisteix en una bona teologia del laïcat que, fonamentada en el baptisme, es perllongui en el decret Apostolicam actuositatem sobre l’apostolat dels laics. Des de l’afirmació de la crida universal a la santedat, el Concili incideix també en la renovació carismàtica de la vida religiosa per mitjà del decret Perfectœ caritatis. 

I finalment, en aquest marc intern, no pot passar per alt l’importantíssim tractament de la necessitat i pertinença a la veritable Església, amb una incorporació gradual i, per tant, amb una incorporació plena (els catòlics) i no plena (els altres cristians), fonament del diàleg ecumènic desenvolupat en el decret Unitatis redintegratio. 

En aquest punt s’acomplia aquell desig manifestat tant per Joan XXIII com per Pau VI, que el Vaticà II esdevingués realment l’inici del camí veritable cap a la unitat de tots els cristians. S’indicava que el punt d’inflexió no és el de tot o res, com subratllava el Magisteri precedent, sinó que, precisament, el punt d’inflexió és el baptisme, que ens fa a tots cristians i seguidors de Jesucrist. 

D’aquí que en les Esglésies ortodoxes orientals i en les comunitats sorgides de la reforma de Luter puguin trobar-se veritables elements de santificació i de veritat. El decret Orientalium Ecclesiarum, dirigit a les Esglésies Orientals ja unides a Roma, indica que els pertocarà especialment la tasca de fomentar la unió de les Esglésies per mitjà del testimoniatge de vida i «la piadosa fidelitat a les tradicions orientals antigues» (OE 24). Finalment, la relació amb la realitat d’aquest món que passa troba una concreció pràctica en el decret sobre els mitjans de comunicació social Inter mirifica.