Vaticà II (6): Declaracions conciliars i la crida a la missió

Benvolgudes i benvolguts, davant la necessitat d’una Església atenta als «signes dels temps», el Vaticà II va proclamar, amb força, que l’Església no pot desentendre’s de les circumstàncies històriques en les quals viu. En aquest penúltim capítol, abans d’entrar a parlar de futur, voldria ressaltar el fragment: «L’Església peregrina, en els seus sagraments i les institucions, que pertanyen al temps present, porta la figura d’aquest món que passa i viu enmig de la creació que fins ara gemega i sofreix dolors de part, tot esperant la revelació dels fills de Déu (Rm 8,19-22)» (LG 48).

Estem parlant de la manera com l’Església ha de relacionar-se amb la realitat del món, un aspecte que avui passa desapercebut per obvi, però que significà, ara fa 60 anys, tot un repte. I aquest repte quedà explicitat en tres declaracions conciliars, que són els darrers documents que completen els setze documents finals. D’una banda, la declaració Gravissimum educationis concreta la tasca i la responsabilitat dels pares en l’educació cristiana dels fills. 

D’altra banda, en la declaració sobre la llibertat religiosa, Dignitatis humanæ, es presenta com la llibertat esdevé condició indispensable per a una obertura davant la pluralitat del món i per al diàleg i col·laboració amb els membres de les religions no cristianes, manifestada en la declaració Nostra ætate. 

En unes clarividents paraules, ja a l’any 1963, tot glossant l’expressió «ecumènic» que acompanya el Concili, el jove teòleg Joseph Ratzinger afirmava que «cal deixar de veure l’altre com un enemic i contrincant davant del qual hom hagi de defensar-se». «Més aviat, cal escoltar-lo i tenir en compte la seva part de veritat sense callar ni amagar la pròpia veritat des de la consideració de la interna totalitat de la fe» (Die erste Sitzungsperiode, 45-47).

El 18 de novembre de 1965, Pau VI afirmava que en acabar el Concili començaria el veritable «aggiornamento» preconitzat per Joan XXIII. I afegia: «Aquesta programàtica paraula no volia certament atribuir el significat que alguns intenten de donar-li, com si permetés de “relativitzar” en l’Església segons els gustos i la mentalitat del món totes les coses […]; ell, que tenia tant viu i tant ferm el sentit de l’estabilitat doctrinal i estructural de l’Església». Per contra, «per a nosaltres voldrà dir penetració sapient de l’esperit del Concili celebrat i aplicació fidel de les normes que ell feliçment i santament ha donat» (n. 12).

Pau VI estava convençut que amb l’obra del Concili tota l’Església tindria «un programa magnífic de treball espiritual per a la renovació de la vida i de les accions segons el Crist Senyor». I afegia: «A aquest treball invitem els nostres germans i els nostres fills: aquells que estimen Crist i l’Església», «que siguin amb nosaltres per a professar més clarament el sentit de la veritat que és propi de la tradició doctrinal que Crist i els Apòstols inauguraren; i també, amb ell, […] el de la unió profunda i cordial que ens fa, tots, confiats i solidaris, com a membres d’un mateix cos» (n. 13).