Opinió
La mare de cada dia
Benvolgudes i benvolguts, diumenge és la festa de les Marededéus trobades, amb una munió d’advocacions i santuaris al llarg de la nostra geografia que palesen la devoció secular a la Mare de Déu. M’he trobat amb el llibre de mossèn Josep M. Ballarín, Santa Maria, pa cada dia, guardonat amb el premi Ramon Llull l’any 1996.
L’obra ens pot agradar més o menys. Ha tingut molts lectors devots i uns quants detractors furibunds. Però, per damunt dels encerts o dels errors de l’autor, hi trobem el retrat de la Mare de Déu com una dona silenciosa i senzilla, que durant trenta anys tan sols va fer de mestressa de casa: «Escombrar, cosir, anar a la font, fer la bugada, encendre el foc, fer bullir el tupí, pastar el pa de cada dia i parar taula.» Després vindrien tres anys més, durant els quals Maria es quedaria ben sola: «Mentre el Fill anunciava la Bona Nova, Maria va viure al desert feinejant a casa seva.»
Aquesta dona de poble discreta i reclosa, sense cap més relleu que el de la feina quotidiana, fa pensar molt en les Marededéus romàniques de casa nostra. L’escriptor francès André Malraux, a propòsit de les Marededéus romàniques i, concretament, contemplant la de Dijon, va escriure: «Allò que apareix en aquesta imatge, sense precedents en l’escultura europea, és la unió d’un rostre vulnerable amb un cos cuirassat; la unió del patetisme amb una forma molt elaborada: la transcendència de la humilitat.»
La humilitat transcendida, és a dir, la promoció de la fragilitat humana a la realitat divina, la plasmació més exacta de les benaurances, el misteri que la mateixa Verge va expressar en els versos astorats del Magnificat: «[El Senyor] exalta els humils» (Lc 1,52). Aquesta Mare amagada entre quatre parets no va merèixer mai l’elogi del seu Fill. Ben al contrari, sempre fou relegada a un segon terme.
Quan una dona, engrescada per Jesús, li va cridar «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar», ell va reconduir immediatament la frase: «Més aviat sortosos els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,27-28). Quan, en plena predicació, avisaren Jesús que havia arribat la seva mare, encara es mostrà més contundent: «El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3,35).
El novel·lista Georges Bernanos s’admirava d’aquests fets i els comentava així: «La Mare de Déu no va tenir triomf ni miracles, perquè el seu Fill no va permetre que la glòria humana la toqués, ni tan sols amb la punta més lleugera de la seva gran ala salvatge.»
De la mateixa manera que no va deixar que la toqués el pecat: «Ella» —diu Bernanos— «detesta el pecat, però al capdavall, no en té cap experiència, aquella experiència que no ha mancat als sants. Per això la mirada de la Verge és l’única mirada infantil de debò, l’única mirada autèntica d’infant que s’hagi posat mai sobre la nostra vergonya i la nostra desgràcia.»
Això és el que ens fa la Verge més propera i més indispensable. Això és el que la fa més semblant a les imatges romàniques i a la santa Maria de mossèn Ballarín. Això és el que fa de la Mare de Déu la nostra mare de cada dia.