Paciència amb les espines

Benvolgudes i benvolguts,

Sant Agustí, en el seu extensíssim Comentari als Salms, hi ha un moment en què es deté a parlar d’elogis i crítiques dins la comunitat eclesial (Enar. in Psalmos 99,12). Per la seva actualitat, faig una glossa d’aquest passatge.

Ben sovint —afirma sant Agustí—, l’Església de Déu rep elogis. Que n’hi ha, de gent ferma, entre els cristians! S’estimen, s’ajuden. 

Els veureu que preguen, que dejunen, que serveixen desinteressadament i, arreu del món, viuen en pau i concòrdia i lloen Déu. Un que no hagi sentit parlar dels cristians dolents que hi ha barrejats entre els bons, atret pels elogis, entra a la congregació dels germans. Llavors topa amb els dolents que no l’havien avisat que hi fossin. I, ben sovint, què fa? 

Escandalitzat pels cristians dolents, fuig de la companyia dels bons. Es dedica a criticar i a maleir: «Com són els cristians! Però, hi ha cristians? Són avars i usurers. Mireu els teatres, els amfiteatres, els circs i els espectacles indecents. Els veureu plens de la mateixa gent que a les festes omplen les esglésies. Són borratxos, fartaners, envejosos i es mosseguen els uns als altres.»

Sí, n’hi ha de cristians així; però no tots ho són. Afegeix el bisbe d’Hipona: «Cec i desconsiderat, el detractor dels cristians calla com un mort dels qui són bons i donen bon exemple. L’altre, en canvi, l’adulador incondicional, callava que n’hi ha de dolents.»

Per a una visió adequada, Agustí recorre al llibre del Càntic dels Càntics, i afirma: «L’Escriptura també lloa l’Església de Déu, però ho fa d’una altra manera. Diu: “Com un lliri entre les espines és la meva estimada entre les donzelles” (Ct 2,2). Amb aquesta mesura, l’home ho sent, ho considera i hi pensa. Entra perquè li agrada el lliri i té paciència amb les espines.»

Això també passa amb els ministres ordenats. Els qui els elogien només saben parlar dels qui són de la seva corda. Diuen que són generosos i ben disposats, i compleixen amb zel i sacrifici les obligacions del ministeri. En canvi, dels altres en «desemmascaren l’avarícia, els vicis i baralles, i els deixen com un drap brut».

«Fixeu-vos en els convents», prossegueix sant Agustí. «Quin bon exemple, la vida comunitària dels germans! Porten una vida santa, dedicada a l’oració litúrgica, al progrés espiritual, a l’estudi i al treball manual. Quina pietat, quina caritat més excelsa i fraternal es practica en els convents!» Però, afegeix el bisbe d’Hipona, el qui hi entri «trobarà que el vent, a vegades, també entra al port i fa que les naus xoquin entre elles i s’estavellin». «Llavors, el qui elogiava els monjos dirà: “Qui m’ha fet venir aquí? Jo em pensava que hi havia caritat!” I, irritat per les molèsties d’uns quants, trencarà els vots i es farà desertor del sant propòsit.»

I acaba dient sant Agustí: «Sortirà del convent i el bescantarà per tot arreu. I potser no dirà mentides! Però es limitarà a parlar dels inconvenients que ha estat incapaç de tolerar. Desaconsellarà a tothom d’entrar-hi […]. Ponderarà fins al capdamunt tot el que ell no podia sofrir i callarà tot el que els altres havien de sofrir d’ell.» Ja ho diu el llibre del Siràcida: «Ai de vosaltres que heu perdut la força de resistir!» (Sir 2,14).