Advertir i corregir

Benvolgudes i benvolguts, llegim en el llibre dels Proverbis: «El mestratge és llàntia i la instrucció és llum, dona vida la correcció que amonesta» (Pr 6,23). «Qui no es deixa corregir acaba pobre i escarnit; serà honorat el qui es deixa amonestar» (Pr 13,18). També a l’Antic Testament, en un veritable context de crisi espiritual i política, el profeta Ezequiel parla de corregir i advertir tot contemplant la presència gloriosa del Senyor que, malgrat tot, renovarà el poble de les seves infidelitats. 

Per això, el Senyor envia els seus sentinelles, que, com el mateix Ezequiel, hauran de «tocar el corn» per «advertir» i «corregir» el poble. D’aquí que el profeta posi en boca de Déu mateix aquestes paraules: «Si jo amenaço el malvat dient-li: “Malvat, segur que moriràs”, i tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo a tu et demanaré comptes de la seva sang. Si tu, en canvi, l’adverteixes que s’aparti del mal camí i no ho fa, morirà per culpa seva, però tu hauràs salvat la vida» (Ez 33,8-9).

Aquest deure d’advertir i corregir, expressat clarament en el profeta, esdevé precepte evangèlic per part de Jesús. Heus ací el passatge clau: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà» (Mt 18, 15-17). 

A la llum d’aquest ensenyament, ens adonem de com la correcció fraternal implica molta prudència i, al mateix temps, esdevé un deure i, a voltes, un deure greu. També, a la Carta de sant Jaume, hi trobem escrit: «Si algun de vosaltres s’esgarriava lluny de la veritat i un altre el feia retornar, sapigueu que el qui faci tornar un pecador del camí esgarriat, el salvarà de la mort i cobrirà una multitud de pecats» (Jm 5,19-20).

La correcció, per tant, no es pot obviar, cosa que implicaria desentendre’ns de la persona concreta. Encara menys criticar o divulgar les ofenses o les faltes a espatlles de l’interessat. Aquesta és l’actitud del profeta Natan, que corregeix i adverteix severament el jove rei David després del seu greu pecat contra Uries, prenent-li la seva esposa Betsabé (2Sa 12,1-12). 

«Val més correcció franca que un amic que calla els defectes» (Pr 27,5), afirma també el llibre dels Proverbis. Aquest deure, esdevingut precepte evangèlic, és àmpliament comentat pels Pares de l’Església. A tall d’exemple, afirma sant Agustí: «Si deixes estar el teu germà, tu ets pitjor que ell; ell ha comés un pecat, i amb el pecat s’ha ferit a si mateix; ¿no t’importen les ferides del teu germà? El veus morir o ja mort i romans indiferent? Tu ets pitjor callant que ell faltant» (Sermo 82, 4, 7). 

«Qui té zel per la casa de Déu? Aquell que posa tot l’esforç per a corregir tot allò censurable que hi observa» (In Ioann., 10, 9). Diu també sant Bernat: «Callar quan pots i has de reprendre és consentir; i sabem que està reservada la mateixa pena per als qui fan el mal i per els qui el consenten» (In nat. Ioann. Baptis., 9).