Solidària resignació

En els últims cinc anys, el servei ferroviari estatal a Catalunya ha patit més de cinc mil incidències que, segons el ministre de Transports i Mobilitat, Óscar Puente, «no són atribuïbles ni a Adif ni a Renfe». A aquestes, és clar, cal afegir-hi les incidències que si corresponen a la gestió i el manteniment que els correspon a les dues companyies. El ministre afirma, i té raó, que tot plegat no se soluciona amb el traspàs de Rodalies. El problema és que el ministre sembla excusar-se en la manca d’actuació policial per a no entonar un ‘mea culpa’ que fa molts anys que haurien d’haver assumit. La manca d’inversions i de modernització d’infraestructures i equipaments (hi ha nous trens compromesos, però encara tardaran a arribar) és la principal causa d’un funcionament defectuós que els usuaris catalans han après a suportar amb resignació. A hores d’ara, la gratuïtat del servei pels usuaris freqüents gairebé sembla una broma. Quan des de Catalunya exposem els greuges comparatius amb altres territoris, de seguida apareix la cantarella de la manca de solidaritat. Però és just recordar, simplificant els termes, aquell mecanisme que estableix que es pot ser solidari mentre no t’arribi a empobrir i et situï, fins i tot, per sota d’aquell a qui estàs obligat a ajudar. Aleshores hi perd tothom.