Metges que marxen i metges que venen
Quan un estudiant escull medicina sap que té per davant una llarga cursa de formació que pot estirar-se fins a 11 anys si vol acabar amb una especialització.
I el pitjor és que quan pugui concloure tot aquest periple formatiu, les condicions laborals amb les quals es trobarà a Catalunya no conviden –de fet, molts no ho fan– a quedar-s’hi a exercir.
La paradoxa és que per accedir a una carrera sanitària les notes de tall sempre són extremadament altes, és a dir, que es busquen perfils acadèmics molt potents que després no reben una correspondència adequada laboral ni econòmicament.
I no tan sols els metges catalans marxen de Catalunya, els que es queden també intenten ocupar els millors llocs disponibles i això, ara mateix, deixa en un segon terme aquells centres hospitalaris que no estan a les grans ciutats.
Per això hi ha un exèrcit de metges extracomunitaris exercint als centres més modestos i la majoria d’ells, amb problemes burocràtics per aconseguir l’homologació de les seves especialitats.
Això els precaritza laboralment, una situació que fins ara –el Col·legi de Metges Tarragona hi ha posat remei– els seus companys de professió havien preferit obviar.