Lluís Gavaldà: «No hi ha cap intent d’entrar a les llistes d’èxit, aquesta cursa ja la fa altra gent»

Com és que cantes sense Els Pets?

Tot ve d’aquesta proposta musical que vam formar amb el Joan-Pau ara fa quatre anys, i que gairebé sense adonar-nos-en, ens hem trobat que ha acabat tenint una personalitat pròpia. Enguany, aprofitant la parada dels Pets, la nostra intenció és girar, i vam pensar que estaria bé fer alguna cançó inèdita, per afegir més personalitat al concert. Volíem fugir de la idea que fos una versió acústica d’Els Pets, pensant en què tingués una mica de xixa, però la veritat és que tampoc no ho teníem molt clar. Al final, va ser tan senzill com escoltar en una prova de so al Joan-Pau tocar una peça nova al piano, i dir-li: Tio, que bonic això. Ho has fet tu? Sí? Doncs fem-ne una cançó.

Tot parteix d’una frase: Les coses venen i se’n van.

Sí, ell em va explicar que la cançó que no tenia lletra, i vam quedar que ja l’escriuria jo. Només tenia una frase, que a més al principi era en mallorquí: Ses coses venen i se’n van. Em va encantar, perquè és una frase amb moltes possibilitats, és aquesta idea de que tot passa, fins i tot les coses més tremendes o que semblen inamovibles. Va ser el punt de partida de la lletra, pensar Què puc explicar a partir d’aquí. Vaig estar treballant la idea a casa, li vaig ensenyar al Joan-Pau, li va agradar i vam buscar un estudi ben econòmic per gravar-la.

La violència de gènere és tema recurrent en el teu repertori. Penso en Una fiblada a la pell o Un cop de cotxe.

Doncs no n’era conscient. Em van fer reflexionar les problemàtiques que m’explica el meu fill adolescent, i adonar-me que qüestions com la possessivitat, la falta de respecte o aquest punt patriarcal i masclista encara estan molt arrelats. I també li dono voltes al fet que Espanya és un dels països amb més violència de gènere. Vaig pensar en com aquest sentiment de possessivitat que molta gent confon amb amor pot acabar desencadenant la violència i els desenllaços tan tràgics. Partint d’aquí, vaig explicar tres moments puntuals d’una relació, però sense fer-los gaire explícits. Una fiblada… i Un cop de cotxe ho són molt més. A Meva, la violència la intueixes, no hi ha baralla real, és com una sensació. També volia que el neguit durés tota la lletra, sense que s’acabi de veure cap a on anirà. Em feia il·lusió que fos com un thriller, que al final acaba en un altre lloc. I el que fa diferent la cançó és la segona part, que de sobte s’il·lumina, perquè explica que aquestes relacions es poden trencar. Això no vol dir que sigui fàcil ni que no n’aprenguis, però sí que, un cop has plorat aquest dolor d’haver passat per allà, et sents més plena. Aquesta és la conclusió de la cançó: has de ser teva.

Aquesta sensació que buscaves generar es potencia molt pel fet que només hi sentim la teva veu i un piano molt despullat.

Bé, és que a aquestes alçades no hi ha cap intent de fer cançons per entrar a les llistes d’èxit. Aquesta cursa ja la fa altra gent. Teníem una voluntat molt clara de fer una cançó molt adulta i crua, sense coloraines ni escarafalls. I només amb un piano. Però no un piano qualsevol, sinó un de petit, fosc, com trencat, que s’avingués molt amb la lletra. A més, vam posar el focus en la interpretació: el Joan-Pau em va fer cantar-la moltíssimes vegades, fins que gairebé em sortia per les orelles.

Què et demanava?

Moltes coses… Que la interpretés menys, que la fés més introspectiva, que remarqués més certes línies i que em posés en la pell de la persona… També em renyava molt per l’afinació, em deia Encara ho pots fer millor. Però va valdre molt la pena. I va ser molt ràpid! Vam llogar un estudi a Solsona, Casafont, al mig del no-res, que ni s’hi podia arribar amb cotxe, enmig d’un paisatge espectacular i gairebé sense cobertura. Va ser el lloc ideal per fer-ho.

Anem al concert Sona la cançó. Aquí també et despulles una mica, en el sentit que expliques moltes interioritats compositives.

Volem desdramatitzar aquesta imatge de l’artista que pot semblar un geni, una cosa mai vista, quan en el fons no deixem de ser artesans, com ho pot ser un cadirer. Tenim un ofici, i amb el temps aprenem a fer-lo. Una de les coses que cal reivindicar d’una vegada per sempre és que totes les cançons ja estan fetes. El que tu aportes és la teva filtració, encara que sigui de manera inconscient. I això, que sempre m’ha fascinat, no és dolent. Aquesta obsessió pel plagi i el copyright no va existir fins que no es van començar a generar tants milions pels drets d’autor. Bach copiava d’artistes anteriors, i Dylan, i Led Zeppelin… i no passa res. Copiar és sa, perquè al principi no tens un llenguatge propi i has de buscar referents. A poc a poc, aniràs trobant el teu camí. I aquesta és la idea que volem reivindicar en el concert, d’una manera desmitificadora, perquè la gent rigui. I, d’altra banda, també ens serveix d’excusa per fer una cosa que ens agrada molt, que és lligar cançons. En comencem una, fem un giravolt i anem a parar a una altra.

He vist el concert, i t’he de dir que formeu un bon duet còmic…

Sí, volíem que tingués un punt divertit. Però quan la gent es pensa que tot serà així, de cop arriba la quarta cançó, que parla de l’avortament, i tothom es queda una mica garratibat. A mi, aquest moment m’agrada molt, és un dels meus preferits del concert, perquè el públic no s’ho espera, i el silenci que queda quan acabem és… buah!

També reivindiques els Guilty pleasures o plaers culpables. I ho fas amb un de molt, molt gros…

Quan li vaig proposar al Joan-Pau cantar aquesta cançó, em va mirar molt estranyat i em va dir que no ho acabava d’entendre. Li vaig dir Si és que ets molt jove! Aquesta cançó va marcar tota una generació! Això també s’ha de reivindicar: cal trencar aquest punt esnob que té de vegades la música, de la gent molt melòmana que et jutja depenent de les cançons que t’agraden. Hem de començar a assuimir que els Guilty pleasures no han de ser guilties, només pleasures. Si a tu t’agrada ABBA, t’agrada ABBA, i el que digui aquell enterao… que el donin pel sac.

En aquest concert el Joan-Pau passa a primera línia, al teu costat. I és tota una revelació.

Sí, i a més penso que és de justícia. El Joan-Pau sempre ha estat a segona fila, no surt a les portades, ni a les entrevistes ni als documentals. I jo sempre em barallo perquè l’entrevistin a ell. Fa 25 anys que el conec, i no sé de cap altra persona més musical que ell, que tingui tanta música al cap i tan ben entesa. Aquesta també era una excusa per fer l’espectacle. Soc conscient que la gent estaria contenta si sortís jo sol i parlés de mi, però la idea és que tots dos som iguals d’importants. Per això també volia que Meva fos una cançó a quatre mans, no una cançó de Lluís Gavaldà amb Joan-Pau al piano. I penso que la gent surt del concert enamorada d’ell. Jo estic allà, i faig riure, però l’espectacle és veure’l agafar el baix, el teclat, el piano, la guitarra o l’harmònica, veure’l tocar les percussions o fer bit box. Ho fa tot bé, i em fa venir una ràbia que l’escanyaria. El Joan-Pau és el gran actiu d’aquest concert, la gran sorpresa.

Entendràs que no puc acabar sense preguntar-te per l’edat. Et sents còmode amb la teva veu de seixanta anys?

Tu creus que tinc veu de seixanta? No me la cuido gens, el normal seria que la tingués, però quan em sento, no noto gaire diferència de la veu que tenia fa 20 o 25 anys. El que sí que és diferent és que ara entenc més el meu instrument. Potser abans prioritzava altres coses, com el volum i la passió, i ara tinc més eines per treballar-lo. Més que en la veu, jo penso que els 60 se’m noten molt en les lletres i les cançons que faig. Ara, també crec que aquesta idea de la maduresa i la calma està molt mitificada. Almenys en el meu cas, em sento molt poc diferent de qui era abans, almenys pel que fa a la personalitat. El que sí que he notat és un canvi físic, els 60 m’han caigut com un martell. Ara m’he de cuidar molt més i he de fer més bondat. Ara, per dins, hi continua havent el mateix belluguet de sempre. Amb els anys, la cagues i aprens algunes coses, però tampoc et pensis que tantes… Hi ha errades que les comets constantment i saps que les tornaràs a cometre. I no passa res. Aquest punt d’immaduresa no em molesta gaire, perquè és el que fa la vida més interessant.