La dura roca de l’especulació

Aquest és un territori econòmicament dependent i semiperifèric. Això ha estat així des de la seva incorporació a les dinàmiques del capitalisme global. Al segle XVIII, una època, d’altra banda, pròspera, el Camp de Tarragona viu, fonamentalment, de l’elaboració i exportació de productes primaris, l’aiguardent de vi, als mercats internacionals. La ironia amagada de la dita «Reus, París, Londres» se’ns escapa en les batalles de campanar. Per cert, que, en aquell moment, ja es van desfermar dinàmiques especulatives i contaminants, com posa de manifest la recerca de Judit Vidal.

La gran indústria, altament intensiva en capital, ha estat el darrer episodi en l’evolució econòmica del territori com a semiperifèria. Les decisions es van prendre fora i els beneficis, fora d’uns quants que van enriquir-se amb l’especulació, fonamentalment, han anat a parar fora, atès que l’estructura industrial es basa en instal·lacions pertanyents grans corporacions amb seu a l’exterior. L’impacte de la seva implantació encara no ha estat metabolitzat: una societat desestructurada i desigual, un territori desgavellat, una economia més especulativa que inclusiva.

Les nostres elits, de mans llargues i mirada curta, i les nostres institucions, dèbils i provincianes, s’entesten encara a repetir el model de dependència i malbaratament del territori, que simbolitza ara el Hard Rock. Certament, el que està fet, ja està fet, però, en un temps com l’actual, en el que hem d’afrontar el canvi climàtic i la crisi energètica, ens podríem estalviar de continuar pel mateix camí, i començar a pensar a gestionar l’impacte social i ambiental de les decisions discutibles del nostre passat més immediat.