Toquem l’escola

El nostre debat públic empobrit sovint es redueix a la circulació d’eslògans, com ara aquell de ‘l’escola catalana no es toca’. Tanmateix, en relació amb aquest, a partir de la publicació de l’Informe PISA 2023 sembla que alguna cosa no va alhora. Crec que els resultats de l’estudi a Catalunya, sobretot, parlen de desigualtat. El rendiment dels i les alumnes està generalment vinculat a les característiques socioeconòmiques i culturals del seu entorn familiar. Per exemple, el model d’immersió lingüística no està tan amenaçat per les decisions judicials, com perquè el mateix sistema promou una segregació lingüística de facto en funció de la distribució de la renda.

L’escola no promou la mobilitat social. L’ascensor social s’ha espatllat. Més enllà de les polítiques públiques erràtiques i la manca notòria de recursos, es dreça un model pedagògic dominant que, malgrat la seva màscara amable de la centralitat de l’alumne, promou el com enlloc del què. Així, el sistema acaba generant titelles narcisistes a la deriva en els corrents del tecnocapitalisme. L’escola no crea ciutadania.

Amb això, el sistema educatiu contribueix a la desestructuració d’una societat cada volta més desigual, sobre la qual és impossible bastir cap projecte col·lectiu. El resultat és un teixit social fràgil i vulnerable davant dels grans reptes del món contemporani, al mateix temps que s’afavoreix el desenvolupament de tota mena de radicalismes, des del feixisme fins al gihadisme, que surfegen l’exclusió i la desigualtat. Davant d’aquesta situació, no cal dir que és urgent i molt tocar l’escola.