‘In maxima fortuna, minima licentia est’

La frase que encapçala aquest article és atribuïda per Sal·lusti a Cèsar en la seva defensa davant del Senat dels conspiradors que havien fet costat Catilina en la seva rebel·lió contra la República Romana. Aquesta citació llatina ha servit històricament per recordar a aquells que assumeixen responsabilitats públiques que estan exposats de tal manera al judici ciutadà que han de captenir-se amb la màxima circumspecció personal i el màxim respecte per les institucions que representen.

Atesos alguns esdeveniments recents, hom no pot evitar pensar que el consell de Cèsar no ha estat pas seguit amb gaire convicció per la Casa Reial espanyola, tal com és notori amb els diversos escàndols que van aflorant, malgrat el silenci persistent de molts mitjans de comunicació de gran difusió. Tanmateix, no sembla que ni aquests escàndols ni altres de semblants, ni, en general, les llicències que es permeten moltes de les persones que exerceixen càrrecs i oficis públics tinguin un impacte efectiu en l’opinió de la ciutadania, com mostra el suport que, malgrat tot, obté Donald Trump en les enquestes.

En temps de política-espectacle i intercanvi massiu de piulades, difícilment es pot fer exigible aquesta llicència mínima en relació amb l’exercici de funcions públiques. El resultat és un debilitament de les institucions que, tard o d’hora, ha d’acabar passant factura. Per cert, Cèsar no va aconseguir convèncer el Senat i els conjurats “contra la República” van ser executats. Menys de quaranta anys més tard, el Principat d’August obria la porta a la implantació de la monarquia a Roma.