Les presons, una trinxera

No és gratuït que Michel Foucault, un dels filòsofs que més ha contribuït al coneixement del paisatge social del nostre temps, dediqués una de les seves obres fonamentals a la presó (Surveiller et punir, 1975). El sistema penitenciari vehicula la reacció social en relació amb la criminalitat, aquells comportaments que atempten de manera greu contra els valors hegemònics, a partir de l’arraconament progressiu dels càstigs físics i la introducció de finalitats de la pena diferents de la mera retribució.

En teoria, les presons serveixen per fer efectiva la finalitat de la pena, que, d’acord amb la Constitució espanyola, és la reinserció, i això en unes condicions que garanteixin els drets fonamentals dels presos. Tanmateix, la realitat, en el context d’una societat desigual, on el crim organitzat està normalitzat, i on hi ha una dinàmica favorable a la violència, la presó acaba essent un espai inevitable de conflicte en el que col·lideixen unes finalitats tant benèvoles com utòpiques, una manca persistent de recursos i una població reclusa molt complexa, entre la que cal comptar persones de perfil notòriament violent.

La presó real no és, malauradament, el recinte d’acompanyament cap a la inclusió social de les persones condemnades, sinó que, més aviat, esdevé un espai d’aïllament que reprodueix les exclusions. La dissortada mort de la Núria López al centre de Mas d’Enric ha fet que el problema de les presons catalanes aflori en el debat públic. La situació demana una acció política seriosa que combini les garanties dels drets dels presos amb aquelles necessàries per al gaudi dels drets dels treballadors. No és pas una tasca fàcil, menys quan, segurament, invertir recursos en l’àmbit penitenciari no és una prioritat per a la majoria.