Raymond Poulidor

Aquesta setmana hauria fet vuitanta-vuit anys. Mai no va guanyar el Tour. Mai no va guanyar un monument —les cinc grans clàssiques del ciclisme, que es disputen des d’abans de la Primera Guerra Mundial—. És cert que va guanyar en una ocasió la Vuelta (la del 64), però no es pas recordat per això, sinó més aviat pels Tours que no va guanyar, però que li permeten, encara avui tenir el rècord de podis a la ronda francesa (tres segons llocs i cinc tercers llocs, l’última vegada ja amb quaranta anys).

Va competir amb dos dels més grans: l’ogre Anquetil i el depredador Merckx, Però no va ser un personatge èpic com ells, ni tampoc un personatge tràgic com un altre contemporani, el malaguanyat Tom Simpson. Al llarg dels anys, va conquerir l’afecte dels aficionats, malgrat no ser un gran campió, o potser millor per ser-ho sense ser un guanyador. Ell mateix creia que, potser, si hagués guanyat el Tour, no hauria estat tan popular com, de fet, ho va ser.

Potser el moment més significatiu de la seva carrera és el començament de l’interregne entre els dos monstres amb qui va competir, quan molts li suposaven la victòria: el Tour de 1965, sense Anquetil. Finalment, però, Felice Gimondi, amb només vint-i-dos anys, esdevenia un dels guanyadors més joves del Tour. 

La cavallerositat en la derrota de Poulidor, segon altre cop —ho havia estat també l’any anterior contra Anquetil—, va començar a bastir el seu mite com el segon etern. En un món massa avesat a la mitificació del triomf a qualsevol preu, la modèstia elegant de Poulidor és sempre una lliçó reconfortant, no només per a les persones, sinó també per als col·lectius.