La ratlla de l’horitzó

Si hom es capaç d’escombrar la fullaraca sentimental de la campanya electoral, la retòrica esgargamellada però buida, en resta ben poca cosa: la inèrcia i el desconcert. La situació present, per molts motius, és extremadament complexa i no es deixa domesticar per receptes dogmàtiques, de manera que el recurs a les (tot sovint baixes) passions és habitual. 

Aquesta banalitat, aquesta inèrcia que s’amaga sota els focs d’artifici verbals de la campanya explica l’èxit dels discursos extrems, que fan creure que afronten els problemes sense subterfugis i que fan veure que diuen les coses pel seu nom, encara que això és també una estratègia retòrica per amagar la manca d’idees viables sobre què cal fer.

En el nostre país, aquesta inflamació vàcua s’agreuja perquè, a la manca de coratge per afrontar la realitat, s’hi afegeix la dependència intel·lectual, una perspectiva provinciana, que contrasta amb les aspiracions d’ara fa cent anys, quan el noucentisme, amb tots els seus escarafalls petitburgesos, oferia un horitzó ampli i net. 

Incapaços encara d’haver assimilat les conseqüències del franquisme —i han passat vora cinquanta anys des de la mort del dictador—, el país viu de renda d’un passat que s’allunya, mentre els que ocupen posicions de lideratge rebaixen les ambicions col·lectives i les perspectives intel·lectuals amb una actitud profundament sucursalista.

En un article anterior em referia la modèstia elegant de Poulidor. Això no treia, però, el seu compromís amb l’excel·lència, la seva capacitat de competir i donar el millor de si; no posava en dubte la seva autoestima, sinó que més aviat l’estimulava. 

En el nostre cas, rebaixada la inflamació retòrica, ens queda un debat públic esquifit, subordinat i banal, que no ens deixa en molt bona posició per afrontar els reptes majúsculs que tenim al davant. La ratlla de l’horitzó se’ns ha acostat i, amb això, hem perdut perspectiva, respecte per nosaltres mateixos i capacitat de reacció col·lectiva.