La comoditat de creure

Les eleccions ja s’han dut a terme; els resultats, entre allò que era previsible —la victòria del PSC, la recuperació de Junts respecte d’Esquerra i la desaparició de Ciutadans— i allò que és històric —una majoria unionista per primera vegada a la història del Parlament—. A la demarcació de Tarragona, que hostatja la complexitat del país i que pot servir de polímetre de les tendències electorals, el PSC guanya per primera vegada i supera Esquerra, vencedora a les últimes eleccions.

Naturalment, en una societat sobresaturada d’opinió —que no és el mateix que d’informació; ja deia Josep Pla que és «molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina»—, les reaccions, interpretacions i anàlisis s’han multiplicat en els darrers dies. Mentre uns fan la pregunta de com és com la pretesa majoria del 52% dona pas a un Parlament més espanyolista que mai, els altres responen que és que el Procés s’acaba gràcies als bons oficis de l’estadista que s’allotja a La Moncloa... i com aquestes, un grapat més.

La resposta instintiva de partits i cheerleaders als mitjans i a les xarxes és que, si les coses et van bé, passa el que tu creus que passa, i, si les coses et van malament... també. Per a tots ells, la gent es comporta com cal o s’equivoca en funció del suport que dona a allò que, respectivament, representen. Com creure és més fàcil que saber, en acabat, tothom prefereix continuar creient el que creia, que no pas demanar-se pel que passa realment —biaix de confirmació, en diuen—. Després, arriben les sorpreses desagradables. Ara que comença Tàrraco Viva, és oportú acabar amb allò que va dir Juli Cèsar: Fere homines id, quod volunt, libenter credunt.