Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Enguany es compleixen vuitanta anys de la introducció del Document Nacional d’Identitat com a carta d’identificació obligatòria per a les persones de nacionalitat espanyola. Aquest sistema d’identificació, que avui hem normalitzat, es va crear en la fase inicial del franquisme i, de fet, el DNI número 1 va correspondre, és clar, al mateix dictador. 

No és difícil fer la connexió entre la introducció d’un document d’identitat obligatori i la implantació d’un estat autoritari. Sense anar més lluny, la carta d’identitat francesa va ser introduïda pel règim de Vichy el 1940 i ha estat mantinguda fins al moment present, encara que al 1955, en el marc de la Quarta República, es va suprimir el seu caràcter necessari. Al Regne Unit, no hi ha sistema d’identificació obligatori.

Certament, el DNI facilita molt les coses en la realització dels múltiples tràmits de la vida diària, però, com sempre que compartim les nostres dades, facilita així mateix el control de la nostra activitat i, en última instància, és un forat en la nostra intimitat. Ens hem acostumat a acceptar això, com passa amb l’ús del telèfon mòbil, però potser no s’hauria de donar per evident la necessitat d’identificar-nos amb aquest document en les múltiples activitats privades en què l’utilitzem amb normalitat.

En aquest sentit, sempre m’ha sobtat com entitats catalanes, en moltes ocasions més aviat poc entusiastes amb l’espanyolitat, demanen el DNI de manera sistemàtica a socis o clients. Em fa l’efecte que aquesta normalització del DNI és una metàfora de com bona part de la nostra vida quotidiana està marcada per l’herència de la dictadura, que hem normalitzat fins a banalitzar-la, de manera que acaba essent impossible sortir de l’imaginari que va generar i que la Transició va consolidar.

tracking